La lluna i el capità

De vegades, quan et penso, em fas confondre,

quan de tant mirar-me no dormies mai,

necessito el teu esguard, que se’m clavava,

i la màgia de l’instant.

I ara que no m’acompanya la tendresa

i la força d’una fe que ja no hi és,

i que sento tan immensa la tristesa,

potser precipitaré.

Quina sort aquesta nit il·luminada,

i capitans valents i forts com ara tu,

tu que trobes fàcilment una clariana

al mig de la lluna blanca

on just ara aterraràs.

I una nit que fa que tremin les estrelles

si em pregunto qui sóc jo, no sé què dir.

Té color de pell la nit que m’asserena,

si em diguessin que és la teva, no m’estranyaria gens.

De vegades, quan et penso, em fas confondre,

i m’oblido fins i tot d’allà on estic,

i m’amago per la nit al dolç refugi

que m’he fet sota el coixí.

Quina sort aquesta nit il·luminada,

i capitans valents i forts com ara tu

que al timó d’aquesta lluna que va a vela,

dóna veu a la sirena

quan del port ha de salpar.

Que petita la barqueta de la lluna

quan un vell amor està en dificultats,

però un vaixell que solitari ja navega

per un mar curull d’estrelles,

aviat arribarà,

i tot sol, vindrà de lluny a retrobar-me,

a buscar-me d’amagades, perquè tu no avises mai.

Lletra: E. de Angelis/Tosca

Música: L. Fiori

Adaptació al català: Joan Isaac

Faula

Maduixeta dolcíssima meva

que em demanes que t’expliqui una faula,

per tu me’n inventaré una

que sigui una història que parli de tu.

Sense els llops que s’amaguen als boscos,

són les coses que tu no coneixes,

perquè els mags i les fades de rínxols vermells

no existeixen, ni dracs infernals ni castells.

El teu món està ple de la màgia

que els adults l’anomenen, tecnologia,

i la pols de les bruixes, que et tornarà boja,

la venen a totes les places.

De res servirà que el vell Peter Pan

t’ensenyi a volar per aquesta ciutat,

no cal que t’ho digui, perquè tu ja ho saps,

que el pare és capaç de volar.

Els llops no fan por a ningú, maduixeta,

són poquets i viuen lluny, molt lluny de nosaltres,

i ja sé que voldries casar-te amb el príncep,

però ha venut el castell i fa l’enginyer.

Maduixeta dolcíssima meva,

voldria explicar-te una faula

però la història ja l’he oblidada

mentre tu ja t’has adormit.

Lletra i música: Eugenio Finardi

Adaptació al català: Joan Isaac

Modí

Mandreja la tarda,

fanals i teulades,

s’entelen els vidres dels bars.

I aquest fred que ens devora

les mans, les idees...

On és el color de la mel?

Recorda la llum

i el sol tebi d’Itàlia

que Dante va cantar a la tardor.

Que jo estic aquí, a prop teu,

i tu saps per què.

Vine aquesta nit,

i demà, si poguessis, també.

Recorda Via Roma:

la lluna era plena,

just allí on et vaig escollir.

I, mirant-me, em parlaves

de cossos estranys

i d’uns ulls que no tenen edat.

I la tarda es dissol

en pernods i cafès,

i en records que guardem de tots dos.

Per amor tu traïes

i per viure mories.

Per trobar-me fugies molt lluny.

Livorno ret glòria

només a l’exili,

i als morts la celebritat.

Però jo estic aquí a prop teu,

en silenci al teu costat.

Vine aquesta nit,

i demà, si poguessis, també.

Ben segur que vindran

altres nits com aquesta.

No sentirem encara cantar.

Sentirem com la pluja

ens mulla els colors,

i m’amara en els teus pensaments.

I tinc por quan el dia es desperta.

Quedar-me sola,

oblidar-me dels dos.

Però aquí estic, molt a prop teu,

tot i que no em veus.

Sóc aquí a prop teu,

avui i demà hi seré...

Lletra i música: Vinicio Capossela

Adaptació al català: Joan Isaac

Mira jo no sóc aquell

Mira, jo no sóc aquell, aquell que t’imagines,

el que viatjant pel temps, sap explicar-te el món.

El que sempre et perdona, el que t’enten,

que mai no et deixa sola, ni mai no et traeix.

Mira, jo no sóc aquell que se t’asseu a prop,

i et dóna la mà mentre t’eixuga el plor.

Camino pel carrer,

algú em reconeix

i crida el meu nom.

M’atura i m’agraeix

una frase oblidada

d’una antiga cançó.

I jo li dic: –perdona, ho sento molt, no sé de què m’estàs parlant,

sóc aquí amb les meves bosses de la compra

i me n’estava anant.

Si et creus que ja ho saps tot de mi,

no és problema meu.

I mira, que no estic fent broma,

mira, com està plovent,

mira, com t’estàs mullant,

mira, que l’estàs cagant,

mira, jo no sóc aquell...

Mira, jo no sóc aquell, aquell que t’imagines,

l’àngel de peus descalços, ni el Llucifer maligne

el rodamón estès al sol,

la pau de l’olivera, ni la revolució.

Mira, que no val gran cosa aquesta fotografia,

no és precisament d’aquell que tu voldries.

Camino pel carrer,

algú em reconeix

i crida el meu nom.

M’atura i m’agraeix

una frase oblidada

d’una antiga cançó.

I jo li dic: –perdona, ho sento molt, no sé de què m’estàs parlant,

sóc aquí amb les meves bosses de la compra

i me n’estava anant.

Si et creus que ja ho saps tot de mi,

no és problema meu.

I mira, que no estic fent broma,

mira, com està plovent,

mira, com t’estàs mullant,

mira, que l’estàs cagant,

mira, jo no sóc aquell...

Lletra i música: Francesco De Gregori

Adaptació al català: Joan Ollé, Joan Isaac

Sóc

Sóc el llamp engendrat en el crit,

beneït meteorit, d’alguna explosió.

Sóc la unió de dos cossos celestes,

el pare i la mare a l’ull del Senyor.

Vinc al món quan la sementera,

el blat a l’era, el fruit i la flor.

Arrencat del solc sec d’aquella horta,

tomàquet, patates, pebrot i meló.

Sóc un pobre pupitre d’escola,

pissarra, tarima, cartera i cató.

He cantat “Cara al sol” al pati,

he menjat pa i formatge, i begut llet en pols.

Sóc el cos consagrat d’aquell Crist,

rosari, novena, pecat i perdó.

Sóc un pobre corral de gallines,

castanyes, alzines, ovella i pastor.

Sóc el que vàrem ésser ahir,

sóc el que vulgui el futur,

sóc un desig de tendresa,

cançó d’infantesa,

sóc part de tu.

Un mariner sense mar,

un extremeny a Madrid,

un arbre de Berzocana,

la flor de Jara

del teu jardí.

Sóc un fràgil murmuri d’abelles,

carícia de brisa, dient-me un adéu.

Sóc record d’un llarguíssim viatge,

família que emigra a una vida millor.

Sóc memòria d’aroma de barri,

ciutat d’extrarradi, de llauna i cartró.

Sóc un vers que he llençat al futur,

projecte segur, guitarra i cançó.

Sóc el que vàrem ésser ahir,

sóc el que vulgui el futur,

sóc un desig de tendresa

cançó d’infantesa,

sóc part de tu.

Un mariner sense mar,

un extremeny a Madrid,

un arbre de Berzocana,

la flor de Jara

del teu jardí.

Lletra i música: Luis Pastor

Adaptació al català: Joan Isaac

Torno al sud

Torno al sud, com es torna sempre a l’amor.

Torno a tu, amb el desig encès i la por en el cos.

Porto el sud, com un destí segur dins del cor.

Sóc del sud, com el panteix del bandoneó.

Somnio el sud, immensa lluna, cel a l’inrevés.

Busco el sud, el temps obert i el seu després.

Estimo el sud, la bona gent, la seva dignitat.

Sento el sud, com el teu cos en la intimitat.

Torno al sud, com es torna sempre a l’amor.

Torno a tu, amb el desig encès i la por en el cos.

Estimo el sud, la bona gent, la seva dignitat.

Sento el sud, com el teu cos en la intimitat.

T’estimo sud, t’estimo sud, t’estimo sud...

Lletra: Pino Solanas

Música: Ástor Piazzolla

Adaptació al català: Joan Isaac

D’amor no en parlem mai més

Recordo els teus llavis

de noieta,

beure somnis i cerveses,

i els teus llibres sempre en ordre.

I jo, tocant el cel

per en mig dels teus genolls,

era el campió dels petons

i les mentides.

Després he escrit cançons,

faig de músic, visc al camp,

però més segur i més amable.

Segueixo el trànsit de la lluna quan arriba.

No discuteixo amb la bellesa,

la bellesa ve i se’n va.

Què fas allí tan sola

aquesta tarda?

Aviat es farà fosc...

Resplendeixen com mai

les ciutats d’Orient.

Et passo a buscar...

però d’amor, no,

no en parlem mai més.

Resplendeixen com mai

les ciutats d’Orient.

Et faré somriure...

però d’amor, no,

no en parlem mai més...

Lletra i música: Ivano Fossati

Adaptació al català: Joan Isaac