Busco l’oblit, busco l’oblit
de tants moments plens de desig.
Busco un amor, busco un amor
que em foradés per sempre el cor.
Busco un amic, busco un amic
que comparteixi el meu neguit.
Busco el motiu, busco el motiu
de tantes llars sense caliu.
Busco una gent, busco una gent
que vulgui ser la meva gent.
Busco una flor, busco una flor
que no es marceixi amb l’escalfor.
Tants desigs s’ofeguen
quan la son m’arriba al llit,
amb els peus a terra
seguiré demà el camí.
Busco una llum, busco una llum
que em faci veure molt més lluny.
Busco una veu, busco una veu
que sigui ferma a tot arreu.
Busco un infant, busco un infant
per ser com ell sols un instant.
Busco el record, busco el record
de tot allò que avui és mort.
Busco l’indret, busco l’indret
on per a tots hi hagi el mateix dret.
Busco una flor, busco una flor
que no es marceixi amb l’escalfor.
Tants desigs s’ofeguen
quan la son m’arriba al llit,
amb els peus a terra
seguiré demà el camí.
Lletra: Joan Baptista Humet
Música: Joan Baptista Humet
Le barche sono fuori
Le barche vanno fuori,
è sera, il mare è lento,
serpenti luminosi
vedi sotto prua.
Mi chiamano i gabbiani,
giocano col vento
che si è appena levato,
la sua voce è la tua.
E l’onda che si frange
docile ai miei piedi
le tracce de miei passi
ha cancellato ormai.
La nostalgia che ho
è più di quel che credi,
è l’oceano immenso
che sprofonda tra noi.
Le barche vanno fuori
è sera, il mare è in calma,
il vento di alto mare
parla coi bambù
e ha dei lamenti d’arpa
se tocca una palma.
Io guardo verso il mare,
anche là ci sei tu.
È l’ora dell’incanto,
è la malinconia,
l’último sole asciuga
i vecchi marinai.
Chissà se in tutta questa
inutile magia
stanotte ancora tu
dal mare sorgerai,
dal mare sorgerai,
stanotte tu
dal mare sorgerai.
Lletra/Música: Bernard Dimey-Charles Aznavour
Per envellir demano poc
 |
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Per envellir demano poc,
no vull el cel ni vull tot l’or,
només sentir la primavera,
com s’enfila i com s’enreda,
per finestres i balcons,
per les valls i pels turons.
Que s’acompleixen amb escreix,
els somnis dels fills que he engendrat,
que s’enamorin cada nit,
d’això que en diuen estar viu,
mentre fan volar coloms,
per les dreceres que han triat.
Si em permeteu demanaré,
no viure massa lluny del mar,
i poder abraçar-me a algun amic,
si em venen ganes de plorar…
I alliberar-me si potser,
d’alguna culpabilitat,
anar de la mà de la passió,
i no aprendre mai a calcular.
Que no s’esborrin els records,
de les dones que he estimat,
que no s’esgoti aquest verí,
que encara em fa escriure cançons.
Tot esperant que surti el sol,
badant sorprès com un infant.
Que a la balança del meu temps,
pesi molt menys la obscuritat,
que la claror d’algun instant,
d’efímera felicitat,
que he conegut de tant en tant,
per envellir demano poc…
Si em permeteu demanaré,
anar de farol amb el destí,
i d’amagades del doctor,
fumar un Malboro clandestí,
obrir la porta complaent,
si un dia em venen a buscar,
fer l’equipatge més lleuger,
per si m’ensenyen a volar.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Quina calma més gran que em dóna la mar
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Quina calma més gran que em dona la mar,
que m’espanta les pors i els dimonis alats,
perdoneu si no vull testimonis,
d’aquest diàleg intens i callat,
quina calma més gran…!
Quina calma més gran…!
Quina calma més gran que em dona la mar,
matemàtica impura d’onades furtives,
simfonia dels vents canviants,
que cavalco amb llavis de sal,
quina calma més gran…!
Quina calma més gran…!
I tu, sempre tu,
amor incomplert, presència i memòria.
I tu, sempre tu,
reescric a l’arena el teu nom,
i dura el que dura un instant,
amor que no fores, escuma fugaç….
I tu, sempre tu,
amor incomplert, excés, desmesura.
I tu, sempre tu.
Reescric a l’arena el teu nom,
i dura el que dura un instant,
amor que no fores, escuma fugaç….
Quina calma més gran que em dona la mar…!
Quina calma més gran que em dona la mar…!
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
I jo al meu racó
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Ell d’amagades, t’està observant
tu estàs nerviosa, al meu costat
ell acarona, el teu esguard
tu t’abandones, al seu ritual
i jo al meu racó, no goso parlar
ja he vist tot el que em calia
i jo al meu racó, entenc que potser,
la fi d’això nostre, ha arribat.
Ell sempre espia, tot el que fas
tu l’encoratges, perquè ja ho saps
ell sap temptar-te, amb art subtil
i a tu et molesta, que estigui al mig
i jo al meu racó, no goso parlar
observo la vostra entesa
i jo al meu racó amago amb dolor,
l’angoixa que sento dins meu.
Ell d’amagades, sempre et somriu
tu parles ràpid, potser perquè,
ell et festeja, malgrat que el veig
tu somrius massa, ja has escollit
i jo al meu racó, m’enfonso en el plor
que inunda el cor de tristesa,
i jo al meu racó abraço tot sol,
la pena que sento dins meu.
Lletra: Charles Aznavour
Música:Charles Aznavour
Versió lliure al català: Joan Isaac
Conec un lloc
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Conec un lloc
on pots tornar sempre que ho vulguis, vida meva,
on quasi sempre és primavera.
Sé d’un lloc,
un lloc tranquil,
on reposar després del vol.
Vindrà l’amor,
i vindrà el plor que durarà la nit sencera
i trens que passaran de llarg,
malgrat l’espera,
vindran petons,
vindrà la por a la nuesa.
Conec un port,
que dóna abric a naus que tornen
amb el regust amarg i dur de la derrota.
Conec un port
d’on pots salpar de nou si vols.
Obre bé els ulls,
que aquest planeta té per a tu mil meravelles,
abraça aquell que és diferent,
tracta d’entendre’l,
però compte que
també hi ha llops, també hi ha feres.
Conec un lloc
on pots tornar sempre que vulguis, filla meva,
i si hi tornessis i no hi fos…
No vull tristeses,
però pensa en mi,
si veus el mar per la finestra.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Dona d’aigua
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Dona d’aigua,
onada serena,
tempesta perfecta,
miratge d’oasi,
rosa de sal.
Dona d’aigua,
misteri insondable,
arcàngel, diable,
principi, desfici,
estrella polar.
Dona d’aigua,
puresa infinita,
de l’alba primera,
m’abraces, m’ofegues,
m’abraces, m’ofegues.
Dona d’aigua,
nuesa, miracle,
llavor, santuari
desig mil·lenari,
d’on beu la feblesa,
de l’home tribal.
Dona d’aigua,
regal, sacrifici,
plaer, meravella,
com mel primerenca,
trampa mortal.
Dona d’aigua,
veritat i mentida,
finestra que s’obre,
finestra que es tanca,
oratge de mar.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Digue’m que no m’estimes
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Jo no voldria estimar-te,
per no trobar-te a faltar,
ni dir-te adéu i penjar-te,
i poc després tornar a trucar.
Jo no voldria enyorar-te
si t’he deixat fa uns instants,
ni vull fer mil tombarelles
si d’improvís t’estic besant.
Digue’m que no m’estimes,
digue’m que no.
Digue’m que no em desitges,
digue’m que no.
Que em fa més por estimar-te
que emmalaltir del cor.
Digue’m que no.
La casa on tu i jo viuríem
tindria finestres al mar,
per sostre, somnis i estrelles,
per terra, sols fons de corall.
I quatre portes obertes
per si volguessis marxar,
que quan l’amor encadena
es molt millor saber volar.
Digue’m que no m’estimes,
digue’m que no.
Digue’m que no em desitges,
digue’m que no.
Que em fa més por estimar-te
que emmalaltir del cor.
Digue’m que no.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Música
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Vas irrompre amb calma
quan tot just vorejava
el llindar que turmenta
l’adolescent.
Quan París fumejava,
embriac d’utopia,
jo només somniava
en el número 10.
Mentre amors i futbol
em robaven les hores,
un poeta cercava
respostes al vent.
I tot just vaig coneixe’t
vas obrir una finestra
que fins ara li dóna
perfums al meu temps.
Música, misteriosa música,
que asserenes les nits
de tempestes i dubtes.
Intangible presència
amagada als miralls.
Aliment de les hores,
quan l’anima es busca.
Música, música….
Ets el nexe que uneix
el trapezi amb la pista,
quan pel cel d’una carpa
algú gosa volar
ets l’ofrena més pura,
fas olor de natura.
Ets la bruixa, la musa…
Jo et diré llibertat.
Conec gent disposada
a morir en els teus braços.
Ets el far que il·lumina
els desesperats.
M’imagino la vida
sense tu i no m’agrada:
Tot seria silenci,
foscor i soledat.
Música, misteriosa música,
que asserenes les nits
de tempestes i dubtes.
Intangible presència
amagada als miralls.
Aliment de les hores,
quan l’anima es busca.
Música, música….
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
No s’hi pot fer res
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
No s’hi pot fer res,
és un verí mortal,
una toxina suau
que paralitza el cos,
que altera la raó,
la lògica imperant,
l’estat de la nació
i el més equilibrat.
No s’hi pot fer res.
No s’hi pot fer res,
i no hi valen consells
de metges o xamans,
de savis, capellans…
ni antídots ni remeis
no poden aturar
el virus més letal.
Pobre de l’infectat!
No s’hi pot fer res.
No s’hi pot fer res,
afecta per igual,
dels quinze als vuitanta anys,
els folls i els assenyats,
les vídues i els casats,
i Buda, i Jesucrist,
i fins i tot a tu
que dius: “A mi no em pot passar”.
No s’hi pot fer res,
si t’has enamorat.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
No hi ha res urgent
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
No hi ha res urgent, menys abraçar-te,
i visc en precari quan no hi ets,
dóna’m una excusa,
dóna-me’n sols una,
i demà mateix t’oblidaré.
No hi ha res urgent, menys despullar-te,
fas que el temps falsari hagi traït
les nits quan no passen,
si em giro i no trobo
el teu cos menut aquí al meu llit.
No hi ha res urgent ni necessari.
M’abandono als braços del desig.
I si plou, que plogui.
Tant me fa punxar-me
quan recullo roses del teu pit.
I si els vents em duen als teus llavis,
menjaré del calze de la flor
la dolça metzina
que ara m’enverina
i em fa ser un esclau dels teus llençols.
I navego mars com un corsari,
i desplego el mapa del tresor
que em portarà a l’illa
que tens sota el ventre,
on beuré la mel del teu licor.
No hi ha res urgent, ni necessari.
M’abandono als braços del desig.
I si plou, que plogui.
Tant me fa punxar-me
quan recullo roses del teu pit.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
La vida al sol
|
| La vida al sol (Discmedi, 2008) |
Si, per atzar,
la vida entén
que és massa cruel morir-se aviat,
i va i et salva la campana….
Vés-hi i abraça-la!!!
I, si per art
de tripijoc,
del seu barret en treu mil flors
i volen papallones blanques…
Vés-hi i abraça-la!!!
Abraça-la, treu-la a ballar,
despulla-la, fes-li regals,
presenta-la a tothom
i estrena, amor, la vida al sol.
Que tornar a néixer
és bon invent
per oblidar la mala gent
i invertir el temps en estimar-se.
En estimar-se!!!
I digues-li
que tu de gran
voldries ser somniador,
que és un ofici que s’acaba.
Que s’acaba!!!
I besa-la, mossega-la!
posa-li un pis com a una amant
d’aquells senyors d’abans.
i estrena, amor, la vida al sol.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Subscriure's a:
Missatges (Atom)