Com cada nit, un “bona nit” l’enfonsarà
a aquella cambra, mig capseta de cristall...
Nines i llibres de princeses i palaus
i un mirall en un angle
que a voltes li sembla que té ganes de parlar.
I despullant-se, lentament, quelcom inquiet
en el seu cap de porcellana està dansant,
mira amb ulls fixos el seu cos, tan blanc,
s’acarona el pit,
i sent que la nit, avui, té colors estranys.
I se’n recorda d’aquells mots a mitja veu,
d’aquella amiga que al col·legi, li parlà.
Dubta, dons creu que són històries de gent gran,
però s’atreveix,
la son ja ha marxat, l’Anna vol volar...
I a l’altre extrem de la ciutat, les dotze i deu,
en Jordi pensa que no és cert, que és irreal.
Veu com la lluna, a poc a poc, es va acostant,
obre el finestral,
s’accelera el cor i, sorprès, la deixa entrar.
Per primer cop no se’n refia del seu món.
Dubta que a voltes té menys por que en Robinson
i l’avorreix un Superman que té penjat,
amb xinxetes grogues
els músculs li semblen, fins i tot, exagerats.
La lluna el tempta, somrient-li, al seu davant.
Li diu: “si vens, quelcom divers descobriràs”
en Jordi pren la seva espasa, per si de cas,
però s’atreveix:
Allí va el guerrer, en Jordi vol volar...
L’Anna no s’adorm,
en Jordi no té por.
Algú els van veure ahir,
per la lluna abraçats...
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
