JOAN ISAAC

Here’s to you

Here's to you Nicola and Bart
rest forever here in our hearts.
The last and final moment is yours
that agony is your triumph!

Here's to you Nicola and Bart
rest forever here in our hearts.
The last and final moment is yours
that agony is your triumph!

C'est pour vous, les tués de Paris
vous dormez au fond de nos coeurs
vous étiez tout seuls dans la mort
mais par elle vous vaincrez.

Larga vida a la libertad
Durruti, Ascaso, Garcia Oliver
el pueblo obrero no olvida jamás,
la lucha no acaba, continuará.

È per voi, cacciati su al Nord,
a predicar la libertà
nel vostro esilio, in ogni città
la nostra pace trionferà.

Neixen flors per tu Salvador
dins del cor, pels cims i les valls
la teva llum il·luminarà
per sempre més la llibertat.

Versión multilíngüe de «Cançons d'amor i anarquia»
(Texto en francés, Georges Moustaki; en catalán y español, Joan Isaac; en italiano, Sergio Secondiano Sacchi)

Lletra: Joan Baez
Música: Ennio Morricone

Interpretat per: Tots els artistes

Cançó de maig

Anche se il nostro maggio
ha fatto a meno del vostro coraggio
se la paura di guardare
vi ha fatto chinare il mento
se il fuoco ha risparmiato
le vostre Millecento
anche se voi vi credete assolti
siete lo stesso coinvolti.

Per molt que sempre el burgès
digui “aqui no ha passat res”
quan l’ obrer, quan l’ estudiant
s’ ho jugaven tot lluitant,
per molt que, amagats al llit,
no moguéssiu ni un sol dit,
per molt que us cregueu salvats,
tots hi esteu involucrats.

Anche se avete chiuso
le vostre porte sul nostro muso
la notte che le pantere
ci mordevano il sedere
lasciamoci in buonafede
massacrare sui marciapiedi
anche se ora ve ne fregate,
voi quella notte voi c’eravate.

Per molt que ara a la ciutat
sembli tot normalitzat,
sense trets ni barricades,
sense nafres ni granades.
Per molt que hàggiu digerit
el que la tele ha parit,
per molt que us cregueu salvats,
tots hi esteu involucrats.

E se credete ora
che tutto sia come prima
perché avete votato ancora
la sicurezza, la disciplina
convinti di allontanare
la paura di cambiare
verremo ancora alle vostre porte
e grideremo ancora più forte
per quanto voi vi crediate assolti,
siete per sempre coinvolti,
per molt que us cregeu salvats,
tots hi esteu involucrats,
per quanto voi vi credete assolti,
siete per sempre coinvolti,
per molt que us cregueu salvats,
tots hi esteu involucrats.

Comença el Maig francès
(París, 3 de maig de 1968)

Lletra i Música: Dominique Grange i Fabrizio De André
Traducció: Miquel Pujadó

Interpretat per: Olden i Joan Isaac

Romanço de Quico Sabater

DEL PIRINEU AL MONTSENY
El darrer viatge de Quico Sabater

I. DEL PIRINEU...
Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.

II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE
És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabater.
Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.
Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.
I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.
La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.
A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.
No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.
Un carter rural passava,
cuit a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.
Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.
Però els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

III. ...AL MONTSENY
I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen e lFluvià.
I després deixen Banyoles
iPalol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.
Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.
Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.
Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.
Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".
Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.
Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.
A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i els ometent.
Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.
Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabater.

Assassinat de l’anarquista català Quico Sabaté (Sant Celoni, 5 de gener de 1960)

Lletra i Música: Jaume Arnella

Interpretat per: Jaume Arnella

A las barricadas

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver.
Aunque nos espere el dolor y la muerte
contra el enemigo nos llama el deber.

El bien más preciado
es la libertad
hay que defenderla
con fe y valor.

Alza la bandera revolucionaria
suena el triunfo de nuestra emancipación.
Alza la bandera revolucionaria
suena el triunfo de nuestra emancipación.

En pie el pueblo obrero a la batalla
hay que derrocar a la reacción.

¡A las Barricadas! ¡A las Barricadas!
por el triunfo de la Confederación.
¡A las Barricadas! ¡A las Barricadas!
por el triunfo de la Confederación.


Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver.
Aunque nos espere el dolor y la muerte
contra el enemigo nos llama el deber.

El bien más preciado
es la libertad
hay que defenderla
con fe y valor.

Es constitueix el Comité de Milicias Antifascistas (Barcelona, 21 de juliol de 1936)

Lletra: Waclaw Swiecicki
Música: Autor anònim (tradicional de Polònia)

Interpretat per: Tots els artistes

Sacco e Vanzetti

Il ventidue di agosto a Boston in America
Sacco e Vanzetti sopra la sedia elettrica
e con un colpo di elettricità
all'altro mondo li vollero mandar.

Circa le undici e mezzo, giudici e la gran corte
entran poi tutti quanti nella cella della morte:
"Sacco e Vanzetti, state a sentir,
dite se avete qualcosa da dir".

Entra poi nella cella il bravo confessore,
domanda a tutti e due la santa religione.
Sacco e Vanzetti con grande espression:
"Noi moriremo senza religion".

E tutto il mondo intero reclama la loro innocenza,
ma il presidente Fuller non ebbe più clemenza:
"Siano essi di qualunque Nazion
Noi li uccidiamo con grande ragion".

"Addio moglie e figlio a te sorella cara.
E noi per tutti e due c'è pronta già la bara.
Addio amici, in cuor la fè,
viva l'Italia e abbasso il Re!".

Executats a la cadira elèctrica els anarquistes italians Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti
(Charleston, 23 d’agost de 1927)

Lletra i Música: Autor anònim

Interpretat per: Olden y Joan Isaac

El señor Buenaventura

Cruel en el farol
el cafetín de arrabal
parece un novelón sentimental:
los mareados de amargura y alcohol
matan dados, timba y eléctrico dolor.

al alba tienes que zarpar
y andar sin pensamiento, andar
afuera del vivir en la impostura.
Aquí empieza la aventura:
En esta última noche porteña y oscura
che, tócame la guitarra, Buenaventura.

Anclao en Montevideo
en este turbio fondeadero
camarada, ¿adivinas el parpadeo
de la luna suburbana? En febrero
el alba perdona las calles del adiós.

La policía corta tu distancia
"La Prensa" dice que estás preso en Francia
tu destino viaja en esta locura.
Aquí empieza la aventura:
En esta última noche porteña y oscura
che, tócame la guitarra, Buenaventura.

Durruti, Ascaso i Jover, buscats per la policia argentina, fugen embarcant-se cap a Europa. (Montevideo, finals de febrer de 1926)

Lletra i Música: Sergio Sacchi - Vittorio De Scalzi

Interpretat per: Juan Carlos Biondini

Historia de tres amigos

Historia de tres amigos, de la dulce libertad,
si se hicieron anarquistas, no fue por casualidad.
Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver,
llamados los solidarios que desprecian al poder.

Buscados y perseguidos, por el campo y la ciudad,
si acabaron en la cárcel, no fue por casualidad.
Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver,
tres hojas de trébol negro, contra el viento del poder.

Siguiendo con su costumbre de burlar la autoridad,
si cruzaron la frontera, no fue por casualidad.
Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver,
la negra sombra del pueblo contra el brillo del poder.

Después de una temporada se volvieron para acá,
si temblaron los burgueses, no fue por casualidad.
Buenaventura Durruti, Ascaso y García Oliver,
tres balas negras de plomo, apuntando hacia el poder.

Primera acció de Los Solidarios
(León, 17 de maig de 1923)

Lletra i Música: Chicho Sánchez Ferlosio

Interpretat per: Dani Flaco

Joe Hill

I dreamed I saw Joe Hill last night,
alive as you and me.
Says I "But Joe, you're ten years dead"
"I never died" says he,
"I never died" says he.

"The Copper Bosses killed you Joe,
they shot you Joe" says I.
"Takes more than guns to kill a man"
Says Joe "I didn't die"
Says Joe "I didn't die".

And standing there as big as life
and smiling with his eyes.
Says Joe "What they forgot to kill
went on to organize",
"went on to organize".

From San Diego up to Maine,
in every mine and mill,
where working men defend their rights
it's there you find Joe Hill,
it's there you find Joe Hill!

I dreamed I saw Joe Hill last night,
alive as you and me.
Says I "But Joe, you're ten years dead"
"I never died" said he,
"I never died" said he.

Afusellat l’activista anarquista i cantautor Joe Hill
(Salt Lake City, 19 de novembre de 1915)

Lletra: Alfred Hayes
Música: Earl Robinson

Interpretat per: Wayne Scott

La bande à Bonnot

À la Société Générale
une auto démarra et dans la terreur
la bande à Bonnot mit les voiles
emportant la sacoche du garçon payeur
dans la De Dion-Bouton qui cachait les voleurs
octave comptait les gros billets et les valeurs
avec Raymond-la-Science les bandits en auto
c'était la bande à Bonnot.

Les banques criaient "Misérables!"
quand s'éloignait le bruit du puissant moteur
comment rattraper les coupables
qui fuyaient à toute allure à trente-cinq à l´heure
sur les routes de France, hirondelles et gendarmes
étaient à leurs trousses, étaient nuit et jour en alarme
en casquette à visière, les bandits en auto
c´était la bande à Bonnot.

Mais Bonnot rêvait des palaces
et du ciel d'azur de Monte-Carlo
en fait il voulait vite se ranger des voitures.

Mais un beau matin la police
encercla la maison de Jules Bonnot
à Choisy, avec ses complices
qui prenaient dans sa chambre un peu de repos
tout Paris arriva à pied, en tram et en train
avec des fusils, des pistolets et des gourdins
hurlant des balcons, les bandits en auto
c´était la bande à Bonnot.

Et menottes aux mains
tragique destin
alors pour la dernière course
on mit dans le fourgon la bande à Bonnot.

Primer robatori de la banda Bonnot
(París, 21 de desembre de 1911)

Lletra i Música: Joe Dassin-J. M. Rivat-F. Thomas

Interpretat per: Anna Roig

Els anarquistes

N’hi ha menys d’un entre cent
però són vius i existeixen,
quasi tots espanyols, ves a saber per què,
cal creure que a l’ Espanya els prenen fins l’alè
Els anarquistes.

Han rebut de valent, entre cops i presons
han cridat tant i tant, que mai no callaran
amb el somni expectant, i amb el cor per davant
i amb el pit rosegat per un vell ideal.

N’hi ha menys d’un entre cent
però son vius i a la vista,
quasi tots fill de res, de tan míser racó
que més d’un mai no els veu, fins que un dia en té por
Dels anarquistes.

Mil vegades han mort, per no res, lluny del port,
amb l’amor que retruny, a la taula o al puny
amb el posat ofert, de la sang quan es perd
tant fort han lluitat, que no han pas acabat.

N’hi ha menys d’un entre cent
però son vius i a la vista
i si cal començar per un cop de peu al cul
no convé oblidar que cal baixar al carrer
Els anarquistes.

Tenen negres banderes, d’esperança i el vi
i la melangia, per viure i morir
ganivets per tallar el pa de l’amistat
i fusells rovellats, que no cal oblidar.

N’hi ha un entre cent
però son vius i a la vista
i que avancen plegats, colze a colze plegats
i si creus en la joia i l’amor, podràs veure’ls dempeus
Els anarquistes.

Fundada la CNT
(Barcelona, 1 de novembre de 1910)

Lletra i Música: Léo Ferré
Traducció al català: Miquel Pujadó

Interpretat per: Joan Isaac

Este y aquel

Simón nació en un tugurio
de un pueblo, de un continente
como nace una simiente
por una ley natural.
Sin patria como el progreso
como es el arte y la ciencia,
el amor y la conciencia,
sin patria como el ideal.

Falcón nació en un palacio
sonriéndole la fortuna,
meciéndose en blanca cuna
de pequeño Napoleón.
Éste reconoció patrias
divisiones en la tierra,
fue profesor en la guerra,
coronel de la nación.

Simón como hombre de ideas,
con conceptos libertarios,
inculcó en los proletarios
el amor y la igualdad.
Una universal familia
de cultos trabajadores,
sin esclavos ni señores,
sin leyes ni propiedad.

Falcón como buen soldado
con arcaicos oropeles,
propagaba los cuarteles
a la patria nacional,
y así requería patriotas
que bajo de su comando
fueran a su voz de mando
una avalancha mortal.

Simón Radowitzky mata al general Falcón
(Buenos Aires, 14 de novembre de 1909)

Lletra i Música: Fernando Gualtieri

Interpretat per: Juan Carlos Biondini

La verbena anarquista

¿Dónde vas con paquetes y listas?
Que de prisa te veo correr.
Al Congreso de los anarquistas
para hablar y hacerme entender.

Explicadme un momento siquiera
anarquista, ¿qué quiere decir?
La inmensa falange obrera
que reclama el derecho a vivir.

El obrero que suda y trabaja
¿Dime cómo es que puede estar mal?
Pues el burro que come la paja
lleva el grano para otro animal.

Es extraño, pero no lo entiendo
que pretende tu nueva alusión.
Que lo mismo le va sucediendo
al obrero con su producción.

Fundada la Federación Obrera Regional Argentina
(Buenos Aires, 25 maig de 1901)

Lletra: Autor anònim
Música: Tomás Bretón (Música “El mantón de Manila”
de “La verbena de la Paloma”)

Interpretat per: Juan Carlos Biondini y Sílvia Comes

Addio Lugano bella

Addio, Lugano bella, o dolce terra pia,
scacciati senza colpa gli anarchici van via
e partono cantando con la speranza in cuor,
e partono cantando con la speranza in cuor.

Ed è per voi sfruttati, per voi lavoratori,
che siamo incatenati al par dei malfattori,
eppur la nostra idea è solo idea d'amor,
eppur la nostra idea è solo idea d'amor.

Anonimi compagni, amici che restate,
le verità sociali da forti propagate:
è questa la vendetta che noi vi domandiam,
è questa la vendetta che noi vi domandiam.

E tu che ci discacci con una vil menzogna,
repubblica borghese, un dì ne avrai vergogna
noi oggi ti accusiamo in faccia all'avvenir,
noi oggi ti accusiamo in faccia all'avvenir.

Scacciati senza tregua, andrem di terra in terra
a predicar la pace ed a bandir la guerra:
la pace tra gli oppressi, la guerra agli oppressor,
la pace tra gli oppressi, la guerra agli oppressor.

Elvezia, il tuo governo schiavo d'altrui si rende,
d'un popolo gagliardo le tradizioni offende
e insulta la leggenda del tuo Guglielmo Tell,
e insulta la leggenda del tuo Guglielmo Tell.

Addio cari compagni, amici luganesi
addio, bianche di neve montagne ticinesi,
i cavalieri erranti son trascinati al nord,
i cavalieri erranti son trascinati al nord.

Expulsats de Suïssa quinze anarquistes italians
refugiats (Basilea, gener de 1895)

Lletra: Pietro Gori
Música: Autor anònim
(probablement d’origen popular toscana)

Interpretat per: Olden i Joan Isaac

La locomotora

No li conec el rostre, i també ignoro com es deia,
si era ros o era bru, amb quina veu cantava i reia.
No us podré dir quans anys tenia,
ni us descriuré la seva roba,
però tinc la seva imatge, la que jo d'ell em feia:
l'heroi és sempre bell i jove.

Ell era un ferroviari,
i sé que un monstre negre conduïa.
D'això ja fa molts anys, el segle vint tot just naixia,
i molts obrers, a la misèria
li havien declarat la guerra.
El tren era el progrés, que, recorrent la via,
s'anava escampant per la terra.

I la locomotora era una bèstia, i amb paciència
un home la domava amb les mans,
i amb la intel·ligència.
I devorava les distàncies,
distàncies que semblaven infinites,
semblava tenir al ventre una enorme potència
i tanta força com la dinamita.

Però una altra gran força sorgia com un vendaval,
eren uns mots que deien
"els homes neixen tots iguals".
Al bell mig del carrer explotava
contra el rei i la tirania
la bomba proletària, i tot ho il·luminava
la gran flama de l'anarquia.

Ell veia cada dia, tot palplantat damunt l'andana,
passar un tren de luxe,
que anava cap a una terra llunyana.
Pensava en el vellut, les joies,
d'aquella gent tan i tan rica,
pensava en la misèria, en el fred i la gana
i es corsecà de mica en mica.

No sé com va passar, ni com la decisió fou presa...
Potser va ser la ràbia, potser va imaginar
una estesa de gent cridant venjança
des del fons de la tomba,
i va expulsar del cor l'amor i la tendresa
i convertí el seu tren en una bomba.

Damunt la via, estava la locomotora,
la màquina vibrava tot esperant la seva hora.
Semblava ben bé un jove poltre
que surt corrent del seu estable
i amb grans músculs de ferro la distància devora
com un llampec inaturable.

Era un jorn com un altre,
potser amb més ràbia i més malícia
va creure que podia reparar alguna injustícia.
Pujà damunt el monstre que dormia,
tot reprimint la por i el dubte.
Va moure les palanques amb tècnica i perícia
i el despertà de forma abrupta.

I l'altre tren corria, i el fum deixava un pàl·lid rastre,
ningú no imaginava que anava dret cap al desastre,
fins que a l'estació de Bolonya,
la notícia esclatà amb plena grandària:
"Això és una emergència, cal actuar amb urgència,
hi ha un boig que corre en direcció contrària!"

Però la locomotora corre, corre mentrestant,
cal creure que és una bèstia immensa,
realment fa por de veure-la.
Sembla que xiulant els digui
als camperols la maquinària:
"Germans, no tingueu por,
vaig a complir el meu deure!
Que triomfi la justícia proletària!"

Però mentrestant corre i corre sense mirar enrere
cada cop més de pressa, cap allà on la Mort l'espera.
Res no pot deturar la seva marxa,
la immensa força destructora.
Espera la topada, l'abraçada darrera
de l'Eterna Consoladora.

Com acabà la cursa, la Història ens ho reporta:
van desviar la màquina cap a una via morta.
Amb un darrer crit de bèstia ferida,
la màquina eructà sutge i lava.
L'explosió fou terrible, però en obrir la porta
van veure que ell encara respirava.

Però ens plau imaginar-lo dret,
encara en dansa,
fent que brami el motor com un crit d'esperança,
i que un bon dia arribi
de nou una notícia
d'una locomotora que corre i que algú llança
com una bomba contra la injustícia.

Un ferroviari de Bolonya llença una locomotora a tota velocitat contra un tren de luxe
(Bolonya, 20 de juliol de 1893)

Lletra i Música: Francesco Guccini
Traducció al català: Miquel Pujadó
Interpretat per: Sílvia Comes


Eight hour day

We're brave and gallant miner boys
who work in underground
for courage and good nature
no finer can be found.

We work both late and early
and get but little pay
to support our wives and children
in free Americay.

If Satan took the blacklegs
I'm sure t'would bid no sin
What peace and happiness t'would be
for us poor workin' men.

Eight hours we'd have for workin'
Eight hours we'd have for play
Eight hours we'd have for sleeping
in free Americay.

Explota una bomba a Haymarket Square durant un míting anarquista
(Chicago, 4 de maig de 1886)

Lletra i Música: Autor anònim

Interpretat per: Wayne Scott

La setmana sagnant

Deixant de banda els policies,
els confidents i els assassins,
només es veuen vells plorosos,
orfes i vídues pels camins.
París transpira sols misèria,
tothom tremola enmig del fang,
i van caient consells de guerra,
i els carrers baixen plens de sang.

Però,
no és morta l'esperança:
els temps dolents acabaran.
I compte amb la venjança
quan tots els pobres s'alçaran,
quan tots els pobres s'alçaran!

I així ens empaiten i afusellen,
i a aquell qui els plau li fan la pell.
Maten la mare com la filla.
Maten l'infant, maten el vell.

L'estendard roig ja no flameja,
substituït pels tres colors,
i pel terror que ara ens imposen
servents de reis i emperadors.

Ens han lliurat als jesuïtes,
als Mac Mahon i a altres bergants.
Caurà un ruixat d'aigua beneita,
s'enriquiran els capellans.
Des de demà, veurem com l'Òpera
torna a exhibir luxe i diners,
i a les presons, que s'omplen i omplen,
no hi haurà lloc per ningú més.

I florirà demà la bòfia
un altre cop aquí i allà,
amb un esguard ple d'arrogància
i sempre a punt per disparar.
Sense treball ni pa ni armes,
tindrem de nou com governants
els delators i els policies,
els militars i els capellans.

Fins quan el poble miserable
serà oprimit, serà un esclau?
Fins quan els amos de la guerra
podran barrar el pas a la pau?
Fins quan ens tractarà l'Església
com al bestiar i a cops de mall?
Quan farem néixer la República
de la Justícia i el Treball?

La Comuna de París sufocada amb sang
(París, 28 de maig de 1871)

Lletra: Jean Baptiste Clément
Música: Pierre Dupont
Traducció al català: Miquel Pujadó
Interpretat per: Joan Isaac