Un cel de
plom que s’enfonsava, era el diluvi universal,
Venezia nua
s’inundava sota les urpes del temporal.
L’atzar
curiós va fer el miracle, quan vaig entrar al Harry’s Bar,
un fum espès
tot ho amarava en aquell temple del fracàs.
Fammi
accendere, prego,
che brutto
tempo che fa,
si sente
che sei straniero...
e solo in
questa cità.
Grazie per
questo bicchiere,
quero
falar com vosê,
vieni con
me a ballare,
sotto le
stelle del jazz...
Aquell accent
en que em parlava no era del tot italià,
els seus
malucs em recordaven llunes del tròpic, cachaça i mar.
Vam abraçar
la nit canalla, sota una pluja de desig,
Venezia
indolent es despertava, grisa i humida, jo era feliç.
Dammi un
abraccio, straniero,
mi chiamo
Sara, e tu?...
fammi
volare nel cielo,
tutto
dipinto di blu.
Fammi
l'amore, ti prego!
baciami il
cuore, che ho
una ferita
d’amore,
per l’uomo
che sempre ameró...