JOAN ISAAC

Venezia

Un cel de plom que s’enfonsava, era el diluvi universal,
Venezia nua s’inundava sota les urpes del temporal.
L’atzar curiós va fer el miracle, quan vaig entrar al Harry’s Bar,
un fum espès tot ho amarava en aquell temple del fracàs.

Fammi accendere, prego,
che brutto tempo che fa,
si sente che sei straniero...
e solo in questa cità.

Grazie per questo bicchiere,
quero falar com vosê,
vieni con me a ballare,
sotto le stelle del jazz...

Aquell accent en que em parlava no era del tot italià,
els seus malucs em recordaven llunes del tròpic, cachaça i mar.
Vam abraçar la nit canalla, sota una pluja de desig,
Venezia indolent es despertava, grisa i humida, jo era feliç.

Dammi un abraccio, straniero,
mi chiamo Sara, e tu?...
fammi volare nel cielo,
tutto dipinto di blu.

Fammi l'amore, ti prego!
baciami il cuore, che ho
una ferita d’amore,
per l’uomo che sempre ameró...

Lletra i música: Joan Isaac