JOAN ISAAC

Il momento per lei


Joies Robades (Discmedi, 2002)
Il pianista se ne è andato
insieme all'ultimo autobus
e ogni stella suona un blues nella sua scia
mentre la tua fantasia
non si spoglia mai di lei
e sveglia quelle danze che non sai.
Si sono spenti gli orizzonti
nella tua rosa dei venti
ti accontenti del risveglio di un aprile
ma i cancelli del cortile
si spalancano per voi
e la luna sta guardando dove vai.

E tu vai, vai, se lo vuoi
è arrivato il momento per lei
è arrivato il momento di amarla
e tu vai, é il momento per lei.

Troverai cento stagioni
tra canzoni a buon mercato
e tu mi chiedi quanto dura primavera
forse durerà una sera
durerà una sera è basta
però che sia una sera come questa.
C'è silenzio e come vedi
non ha fedi né certezze
se bastasse poteri darti una risposta
ma ti dico solo resta
ancora un poco qui con me
e prendi questa musica che va.

E tu vai, vai, se lo vuoi
è arrivato il momento per lei
è arrivato il momento di amarla
e tu vai, é il momento per lei.

E le strade sono piene
di finestre e di bugie
vorrei darti un passaporto per l'inferno
ma il tepore dell'inverno
ti accarezza e vuele te
e la luna sta guardando cosa fai
ma tu resti e il fuoco tace
tace il buio e questa voce
si alza il giorno sui tuoi sogni e sul mio sguardo
e il domani è già un ricordo
che cammina insieme a me
e accompagna questa musica che va.

E tu vai, vai, se lo vuoi
è arrivato il momento per lei
è arrivato il momento di amarla
e tu vai, é il momento per lei.

Lletra: Sergio Secondiano Sacchi

Aquelles petites coses

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Un sempre es creu
que les marceix
el temps i l’absència.
Però el seu tren
ara se’n va,
ara retorna...
Són aquelles petites coses
que ens va deixar un temps de roses
en un racó,
en un paper
o en un calaix.
Pacients, t’assetgen
com aquell lladre
darrere una porta.
Et tenen pres
sota els seus peus
com fulles mortes
que el vent aixeca aquí o allà.
S’enlairen tristes per arreu
i ens fan plorar sense avisar
quan ningú no ens veu…

Lletra: Joan Manuel Serrat
Música: Joan Manuel Serrat
Adaptació al català: Joan Isaac


Duets (Discmedi, 2007)



La Magdalena

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Si a mitjanit a la carretera
que t’he explicat,
darrere aquella benzinera on he emplenat,
et fan l’ullet unes bombetes
vermelles, blaves i groguenques,
comporta’t bé i frena.
I si la Magdalena demana un trago,
tu convida-la a cent,
que jo te’ls pago.

Acosta’t a la porta i truca,
si t’estàs morint de set.
Si amb la dona ja no suportes
l’avorriment,
sols et demano que m’escriguis,
i conta’m si encara segueix viva
la verge pecadora,
la núvia de la flor de la saliva,
el sexe enamorat que no empresona.

Mestressa d’aquell cor
tan cinc estrelles
que fins el fill d’un déu
un cop que la veié
va fugir amb ella
(i mai no l’hi va cobrar,
la Magdalena).

Si et trobes més sol que la lluna,
deixa’t engatussar
i brinda tranquil amb una
que ja sabràs.
I quan us portin les begudes,
el doble del que et demani
pels seus favors li dónes,
que a casa de Maria de Magdala
les males companyies
són les més bones.

Si portes greix a la guantera
i l’ànima per estimbar,
aparca prop dels seus malucs
mel i caviar.
Entre dues corbes redemptores
la més prohibida de les fruites
t’espera fins l’aurora,
la més senyora de totes les putes,
la més puta de totes les senyores.

Amb aquest tros de cor
tan cinc estrelles
que fins el fill d’un déu
un cop que la veié
va fugir amb ella
(i mai no l’hi va cobrar,
la Magdalena).

Lletra: Joaquín Sabina
Música: Pablo Milanés
Adaptació al català: Joan Isaac

Gènova per a nosaltres

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots quan viatgem a Gènova,
que fins i tot no estem segurs
que en aquell lloc estrany i obscur
algú no se'ns mengi i no en tornem mai més.

I, malgrat tot, en som parents, d’aquella gent,
que ja sabem que, com nosaltres, és una mica selvàtica.
Però quina por que ens fa aquell mar
que es mou de nit com embogit,
que no s’atura i no s’encalma mai.
Gènova per a nosaltres
(que som del fons de la campanya,
i el sol és un tresor escàs que el veiem poc,
la resta és pluja que ens amara),
Gènova, com deia, és una idea com una altra.
Ah... la, la, la, la, la.

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova,
i cada cop que l’ensumem,
circumspectes ens movem,
distrets i errants com rodamóns.

Macaia, mona de llum i de follia,
tenebra, peixos, gent africana, nàusea, fantasia...
I mentre a l’ombra dels seus armaris
guarden els llins amb flors de lavanda,
deixa’ns que retornem a les tempestes.
A Gènova els dies tots s’assemblen.

En una immòbil terra humida
on la pluja és una amiga,
els llagostins són part del somni;
i el sol, un llampec groc al parabrisa.

Amb aquell gest un poc així,
amb aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova…

Lletra: Paolo Conte
Música: Paolo Conte
Adaptació al català: Joan Isaac

L’unicorn

Joies Robades (Discmedi, 2002)
El meu unicorn blau
ahir es va escapar.
El vaig deixar pastant
i a casa no ha tornat.
A qui me’n doni informació
la hi pagaré molt bé.
Les flors que em va deixar
no m’han volgut parlar.

El meu unicorn blau
ahir es va escapar.
No sé si s’ha perdut,
no sé si se n’ha anat.
I jo no tinc res més
que el meu unicorn blau.
Si algú en sap res, d’ell,
li’n prego informació.
Cent mil o un milió
jo pagaré.
El meu unicorn blau
ahir se’m va escapar.
Ahir…

L’unicorn i jo
vam fer gran amistat.
Una mica amb amor,
una mica amb veritat,
la seva banya anyil
pescava una cançó.
Saber-la compartir
era una vocació.
El meu unicorn blau
ahir se’m va escapar
i a algú li pot semblar
que estic obsessionat.
Però jo no tinc res més
que el meu unicorn blau.
Ni que en tingués dos…
Jo només vull aquest.
A qui me'n doni informació
li ho agrairé.
El meu unicorn blau
ahir se’m va escapar.
Adéu…

Lletra: Silvio Rodríguez
Música: Silvio Rodríguez
Adaptació al català: Joan Isaac


Duets (Discmedi, 2007)











Jugar per jugar

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Proposo que el més trist de tots els presos
tingui dret a dormir en llençols de seda.
Beneïda la boca que només besa
i no empassa monedes, i no empassa monedes.

Corrompre els puritans sense manies.
Espiar a la dutxa les veïnes
i al bon déu dels cristians, anar i robar-li
la corona d’espines, la corona d’espines.

I als assenyats, ni rams, ni margarides.
Cal córrer més que la policia.
Que el record és un vals que només es balla
plorant, però d’alegria, plorant, però d’alegria.

La vida no l’entenc quadriculada
i sí com el vol de la gavina,
que mai més no torna al niu de la memòria
si el vent no la convida, si el vent no la convida.

Dormir fins al migdia s’aconsella.
Fugir d’imposicions dels que dissenyen.
Que no passi de llarg quan es presenti
un somni a la finestra, un somni a la finestra.

La teva boca amaga un encanteri,
com hi ha un bell príncep dins la granota.
Quin goig poder especialitzar-se
a fer petons de rosca, a fer petons de rosca!

I jugar per jugar,
sense haver de morir o matar.
Viure a l’inrevés
i ballar somiant amb els peus.

Convé arribar penúltim a la meta
quan retornem corrent a la infantesa.
Afusellar al matí el rei dels poetes
amb bales de fireta, amb bales de fireta.

Per què no doctorar-se en cremalleres
i subtilment creuar la teva esquena,
i fabricar amb retalls de mil senyeres
calcetes catalanes, calcetes catalanes?

Ens falten pessigolles per a seriosos,
meditar molt per funcionar de pressa.
I als cementiris blancs fer-hi revetlles
morint en la gran festa, morint en la gran festa.

I jugar per jugar…

Lletra: Joaquín Sabina
Música: Ariel Rot/Joaquín Sabina
Adaptació al català: Joan Isaac

Gent sola

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Hi ha gent a la cua de tots els cinemes.
Hi ha gent que plora i gent que festeja.
Hi ha gent que puja i baixa dels cotxes.
Gent als encants que tria i remena.
Gent als taxis,
al metro, a la pluja, en un arbre.
Gent que passeja.
Gent vestida nua que canta.
Gent assetjada pel dubte.
Gent que enyora i que ajuda.
Gent que viu a la moda,
que ve i que se’n va.
Però que sola que està!

Hi ha gent que somia que abraça i que l’abracen.
Hi ha gent que resa i no s’ho creu gaire.
Gent vagarosa a prop de la riba.
Gent als jardins, gent en els llibres.
Hi ha gent que espera
en els bancs de totes les places.
Hi ha gent que es mor
en el límit de cada paraula.
Hi ha gent que compta les hores.
Hi ha gent que sent que fa nosa.
I gent que busca més gent
en la immensa ciutat.
Però que sola que està!

Gent en el fum i el soroll de mil bars insondables.
Gent que en el fons del seu cor edifica miracles.
Hi ha gent que duu rams de roses.
Gent que de cop s’enamora.
Gent que es cava la fossa
i que vol acabar.
Però que sola que està!

Lletra: Pedro Guerra
Música: Pedro Guerra
Adaptació al català: Joan Isaac

Una de dues

Joies Robades (Discmedi, 2002)
No saps el greu dilema que em provoca
passar de tot i no dir-te ni mu.
Però avui jo sóc aquí, toca a qui toca:
ni més ni menys, com ho faries tu.

M’he enamorat -que ho sàpigues, col·lega-
d’aquesta dona que duus al costat.
Potser em diràs que és una estupidesa,
però no controlo quan estic penjat.

Una de dues,
o m’emporto aquest bombó
o entre tots tres ens muntem la festa,
ho vulguis o no.

No creguis que t’estic parlant en broma...
El teu somriure és encisador.
Aquestes coses s’agafen de conya,
a destralades o al camp de l’honor.

No es tracta de Desdèmones ni Otel.los,
ni drames mexicans dels de Buñuel.
Recorda que, per un afer de gelos,
Caïm va carregar-se un tal Abel.

Una de dues…
De què em serveix cansar-te amb tants sondejos?
A tu, jo no puc fer-te llum de gas.
Aquestes coses sols les fan els lletjos.
Deixem-nos de romanços. Anem al gra!

Que aquesta dona em vulgui no és tan tràgic,
si penses que a tu t’estima també.
El seu raonament es molt pragmàtic,
només vol no deixar passar cap tren…
Una de dues…

Lletra: Luis Eduardo Aute
Música: Luis Eduardo Aute
Adaptació al català: Joan Isaac





Auteclàssic (Sony, 2009)

Sense la lluna

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Si el teu nom repeteixo
quan el dia s’acaba
o a la nit, als teus braços,
si el perfum que destil·les
ha eixamplat la distància
entre pit i guitarra.

Si els meus dits entre acords i harmonies
cerquen bojos el teu cabell negre,
per què vull cels tan immensos,
si la lluna del teu cos no hi és?

Si entre el vers i la pausa
s’obre un blau profundíssim
que blaveja les hores;
si a contrallum et miro,
el teu cos delimita
la bellesa més nua.

Si el que canto no té prou alçada
i entonant-te jo volo i respiro,
no estic sol, m’ha acompanyo,
em segueix l’estel del teu cant.

Puc parlar de tu com de la meva ombra.
Ets silenci, veu, cançó i amiga.
Puc trobar el teu rastre quan ho vulgui així.
Sé perfectament on et vaig deixar.

Si el teu nom repeteixo
quan el dia s’acaba
o a la nit, als teus braços,
si el perfum que destil·les
ha eixamplat la distància
entre pit i guitarra.

Si els meus dits entre acords i harmonies
cerquen bojos el teu cabell negre,
per què vull cels tan immensos,
si la lluna del teu cos no hi és?

Lletra: Alejandro Filio
Música: Alejandro Filio
Adaptació al català: Joan Isaac


Duets (Discmedi, 2007)

Mar i lluna

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Volien l’amor amb urgència.
Les boques, salades per la mar brava;
les costes, nafrades por tantes tempestes
en aquella ciutat
tan llunyana del mar.
Volien l’amor que asserena.
De nocturnes platges,
faldilles enlaire,
s’emborratxaven de felicitat
en aquella ciutat
de llunes minvants.
Volien l’amor més prohibit.
I avui ja es sabut:
tots conten la història
que l’una anava boja,
gràvida de lluna,
i l’altra anava nua,
àvida de mar.

I foren per tots assenyalades
a cops de somriures.
De fred s’estremien.
I el riu les mirava
tan farcit de lluna
que continua, camí de la mar.
I riu avall varen perdre’s
rodant en la llera,
empassant tanta aigua,
surant amb les algues,
arrossegant fulles
i flors de l’escuma
fins a naufragar.
I varen tornar-se peixos,
petxines blanques,
tornar-se pedres,
tornar-se arena,
daurada arena.
La lluna plena
vora la mar…

Lletra: Chico Buarque
Música: Chico Buarque
Adaptació al català: Joan Isaac
 

La bellesa

Joies Robades (Discmedi, 2002)
Enemic de tota guerra
i del seu premi, la medalla,
no volia altra batalla
que evitar veure el meu cor
ajaçat, vençut, a terra
sota el pes que té la història
i enlairar fins a la glòria
el poder de la raó…
I ara que no hi ha trinxeres,
el combat és l’estratègia
d’enfilar-se més que els altres
sense escrúpols, sense marges,
i, si cal, donar l’esquena
a la bellesa, la bellesa…

Observeu-los: són com rèptils
assetjant la pobra presa,
negociant amb la mà estesa
maquillatges d’ocasió.
Tots segueixen les dreceres
que els duran a la grandesa,
bojos per enlluernar-nos
amb l’estúpida ambició.

Abans anaven de profetes
i ara l’èxit és la meta.
Mercaders insaciables,
més que fàstic, fan tristesa:
no han tocat ni per miracle
la bellesa, la bellesa…

I em parlaven de futurs
fraternals i solidaris,
on veuríem els falsaris
escapçat en el piló.
I, ara que el gran mur s’enfonsa,
la igualtat no és la mateixa.
“Quant més véns, més et respecten.”
Visca la revolució!
Reivindico el vell miratge
de sentir-me viu encara,
passejar-me pels teus llavis,
descobrint en el viatge
la certesa de trobar-me amb
la bellesa, la bellesa…

Lletra: Luis Eduardo Aute
Música: Luis Eduardo Aute
Adaptació al català: Joan Isaac
Duets (Discmedi, 2007)













Auteclàssic (Sony, 2009)

La cançó dels vells amants

Joies Robades (Discmedi, 2002)

Al nostre cel hi ha hagut molts núvols.
Tants anys d’amor fan un empatx.
Sovint jo feia les maletes.
Sovint tu deies: “Prou, me’n vaig!”
I en aquest pis que sembla mort
ja cada moble és un record.
L’antiga llum, una ombra trista.
I ja res no s’assembla a res
quan tu has perdut el gust del bes
i jo el desig de la conquesta...

Amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor,
des del matí naixent fins al ponent,
t’estimo encara, ho saps, t’estimo.

Tu saps quins són els meus defectes
i jo conec les teves dents.
Tu em retenies dins cent trampes
i jo et perdia cent moments.
Jo vaig tenir d’altres amants.
Em feia por arribar al descans.
Em cal sentir sempre un impuls.
I finalment, i finalment,
vàrem tenir prou de talent
per fer-nos vells sense ser adults.

Amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor,
des del matí naixent fins al ponent,
t’estimo encara, ho saps, t’estimo.

El pas del temps la fúria escampa
i tot té un aire molt més suau,
i per als amants la pitjor trampa
no és pas que puguin viure en pau.
És cert que ja no et veig sofrir
i jo no ploro com ahir,
i el vell misteri és mort en terra.
Però podem seguir el sol
i imaginar, com un consol,
que no ha acabat la tendra guerra…

Amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor,
des del matí naixent fins al ponent,
t’estimo encara, ho saps, t’estimo.

Lletra: Jacques Brel
Música: Jacques Brel/Gérard Jouannest
Adaptació al català: Josep Maria Espinàs