Quina
llàstima,
no haver
coincidit mai sota la pluja
i demanar-te
foc i enamorar-me
dels teus
ulls mil·lenaris, jo mullant-me,
i tu
oferint-me amable el teu paraigua.
Quina
llàstima,
no haver
portat ni un duro a la butxaca
i dir-te si
podies ajudar-me
per comprar un
trist bitllet de l’últim metro
per tornar a
casa meva a quarts de quatre.
Quina
llàstima,
no haver-te
mirat mai ni regalar-te
el més petit
somrís mentre esperàvem
que es posés
verd aquell semàfor ambre,
aquella nit
d’agost de matinada.
Quina llàstima,
no haver-me
aturat mai per ajudar-te
quan vas
punxar la roda, aquella tarda,
o en un sopar
avorrit, l’un davant l’altra,
tocar-te els
peus distret, sota la taula.
Quina
llàstima,
no haver-te
conegut abans dels segles,
quan tu i jo
no érem res, només estrelles
vagant per
l'univers entre tenebres,
buscant el
nostre lloc en un planeta...
Quina
llàstima,
no estar en
el lloc precís, ni quan tocava,
l’atzar es
capriciós, i s’impacienta,
els somnis
mai no avisen ni s’esperen,
només cal
creuar els dits, per si es presenten...
Quina
llàstima, quina llàstima...
Lletra i música: Joan Isaac
Lletra i música: Joan Isaac