Cala la nit a San Remo

De Profundis (Discmedi, 2006)

Cala la nit a San Remo,

xiula un tren i se’n va.

Cala la nit a San Remo,

roses blanques a ciutat.

Salpen vaixells plens de flors

penja a lluna allí dalt,

plouen al mar mil cançons

fletxes en aquell somni blau.

A l’autopista francesa,

no hi ha gaire novetats.

Quan més m’allunyo, més penso

que ets un altre Shangri-La.

Joies italianes i altres meravelles (Picap, 2015)

Darrere un teló sons de festa,

canten i ballen els Deus,

màgics perfums de Riviera,

vola en silenci De André.

(Cala la notte a San Remo,

fischia un treno e se ne va,

cala la notte a San Remo,

rose bianche in cittá.

Salpano navi di fiori,

pende la luna lassù,

piovonno mille canzoni,

frecce in quel sogno blu.

Nella autostrada francese,

non ci sono novitá,

allontanandomi penso

que sei l’altra Sangrilá.

Dietro un sipario di fuoco,

cantanno e ballano gli Dei,

màgica aria di neve,

vola in silenzio De André.)

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Adaptació a l’italià: Joan Isaac

Duets (Discmedi, 2007)

Havana dreamin'

De Profundis (Discmedi, 2006)

Sento que vénen temps d’urgències,

d’absències, de dubtes.

Sento que vénen temps d’eclipsis,

en llunes d’exili.

Sento que truquen a la porta

desitjos vells d’adolescència,

i cossos joves despullant-se

en els miralls de Dorian Gray.

Sento florir mil primaveres

en la tardor que tot ho inunda.

Vaixells que salpen dins la boira

i posen proa a la incertesa.

A fora plou amb insistència,

el tròpic té els seus rituals,

i et faig l’amor mentre em rendeixo

a aquell deliri colonial.

És la follia, és la bellesa.

És la follia, és la bellesa.

La vida viatja amb bicicleta

en el llindar de la derrota.

En el cafè de l’Anglaterra,

soneros vells dormen a l’ombra.

Pels vitralls de la finestra,

entra la lluna de puntetes.

Et beso el cos mentre et llegeixo

en un llenguatge de nuesa.

Segueix plovent damunt l’Havana

però el sol de nou entra en combat.

Qui decideix què és la riquesa?

Qui decideix què és la llibertat?

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Bàsic (Discmedi, 2007)

Els infants

De Profundis (Discmedi, 2006)

Són infants desmemoriats

que caminen a passetes

i tremolen com les fulles.

Aletegen amb la tarda...

Si te’ls mires, et responen

amb somriures com agulles.

No recorden com es diuen.

Indefensos, desconeixen

si és hivern o és primavera

si és hivern o és primavera

Si és Milà o Barcelona

la ciutat per on passegen

de bracet de la tendresa,

de bracet de la tendresa.

Et pregunten mil vegades

el mateix que fa una estona,

però no es cansen i insisteixen.

Però que bé que se’n recorden

de la fam de l’estraperlo,

de refugis i sirenes...

De Durruti, els vienesos,

de Belchite, de Gernika

i dels somnis fets a miques,

i dels somnis fets a miques...

Si te’ls trobes, acarona’ls.

Acompanya’ls, que no es perdin.

Són tan fràgils com la brisa,

els infants de vuitanta anys.

(A Giovanni que un dia es va perdre)

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

T’estimo en la rutina

De Profundis (Discmedi, 2006)

T’estimo en la rutina

dels vespres coneguts.

T’estimo en el llenguatge

dels gestos ja sabuts.

T’estimo quan em beses

com a un desconegut.

T’estimo si ens sorprèn

l’amor desprevinguts.

T’estimo en la derrota

del cos en front del mirall.

T’estimo en el desordre

que em posa tan malalt.

T’estimo en els llarguíssims

silencis de sofà.

T’estimo quan t’emprenyes

si em fumo el teu tabac.

T’estimo quan em deixes

penjat sota els llençols.

T’estimo quan em dius

“Sembla que visquis sol!”

T’estimo quan no entens

que a mi m’agradi tant

la pluja tardoral

que inunda la ciutat.

T’estimo simplement

per tot allò que no t’hauria

d’estimar.

T’estimo quan et queixes

que no tens temps de res,

que sempre estàs corrent

-“Ningú no m’ho agraeix!”-

T’estimo quan t’aixeques

traient foc pels queixals.

Millor que no parlem

del teu mal despertar...

T’estimo quan segueixo

els rastres que has deixat,

que em porten als teus braços

després d’un temporal.

T’estimo entre les restes

de la passió enyorada.

T’estimo preocupada,

absent, despentinada...

T’estimo quan t’agafa

la neura dels regals,

els dies de Nadal

que em deprimeixen tant.

T’estimo en la mesura

que els déus m’han ensenyat...

Ja ho saps, que no m’agrada

llegir-me els manuals.

T’estimo simplement

per tot allò que no t’hauria

d’estimar.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Penélope, amor meu

Penélope,
amb un bolso de pell marró,
i les sabates de tacó,
vestida de diumenge.

Penélope,
a l’andana de l’estació,
esperant de que arribi un tren,
bellugant un vano a l’ombra.

Diuen que algú al poble
el seu rellotge va aturar,
tot caminant,
una tarda de primavera.

Adéu, amor adéu,
no vull que ploris, tornaré
molt abans que
d’aquests salzes caiguin les fulles.

Mira’m bé,
pensa en mi,
tornaré.

Pobre infeliç,
s’ha aturat el teu temps infantil,
una tarda plujosa d’abril,
que va endur-se el que estimaves.

I s’ha marcit
al teu hort fins l’última flor.

No hi ha un salze a la plaça Major
per Penélope.

Penélope,
tristos a força d’esperar,
els seus ulls semblen tornar a brillar
quan escolta un tren que arriba.

Penélope,
veu com passen pel seu davant,
sent com parlen i no els hi fa cas,
són estranys, són com titelles…

Diuen que pel poble
va tornar aquell caminant.

La va trobar
asseguda en un banc de fusta.

La va cridar, Penélope,
amor meu, la meva pau,
deixa ja
de teixir somnis a l’aire.

Mira’m bé,
sí, sóc jo, he tornat.

I amb un somrís,
i amb els ulls massa plens de records,
no era així ni la pell ni el seu cos.

Tu no ets qui jo espero…
I es va quedar
amb el bolso de pell marró
i les sabatetes de tacó.
Penélope.

Lletra: Joan Manuel Serrat

Música: Augusto Algueró

Adaptació al català: Joan Isaac

El pare

Si pogués un altre cop

agafar-te de la mà,

sentir aquell bes que em feies

totes les nits del món.

Si pogués tornar a jugar

els diumenges al matí

assegut en el teu pit

escoltant el teu somrís.

Si pogués veure un altre cop

els teus ulls encara humits

la nit de reis quan feies

de casa un paradís.

Llum del far en el camí

pel meu temps adolescent,

la resposta a tants neguits,

port segur de mitjanit.

Pare, pare,

surto al balcó i tu estàs allí,

l’estel més gran de l’infinit,

ets el Nord si em sento perdut.

Pare, pare,

tot el que tinc t’ho dec a tu

el meu present, el meu futur

tan a prop de cada passa que faig.

I és avui quan ja no et tinc

que m’inunda la tristor

de no poder mostrar-te

tot el que he aconseguit.

Sembla com si fos ahir

que arribaves tan cansat,

tanta feina, tant d’esforç,

massa amor, massa suor.

Pare, pare,

surto al balcó i tu estàs allí,

l’estel més gran de l’infinit,

ets el Nord si avui em sento perdut.

Pare, pare,

tot el que sóc t’ho dec a tu

el meu present, el meu futur

tan a prop de cada passa que faig.

Pare…

Lletra: Joan Isaac 
Música: Dyango

Per què serà?

(Gemecs, 2004)

Passa el temps i el nostre rastre

la pols dels astres l’esborrarà.

Hi ha qui creu en encanteris,

déus i misteris del més enllà.

Per què serà? Per què serà

que prefereixo el sol a les tenebres

i trepitjar per l’herba que per l’eternitat?

Per què serà?

Per què serà? Per què serà

que et prefereixo nua que perfecta,

i roses per corones que espines celestials?

Per què serà?

Hi ha qui creu que el sacrifici

dóna prestigi al temps vital.

Jo assumeixo que tinc vicis

en aquest ínfim planeta blau.

Per què serà? Per què serà

que prefereixo el sol a les tenebres

i trepitjar per l’herba que per l’eternitat?

Per què serà?

Per què serà? Per què serà

que et prefereixo nua que perfecta,

i roses per corones que espines celestials?

Per què serà?

Qui fa lleis també fa trampes,

un savi adagi ho diu molt clar.

Jo proposo una altra vida

on ningú mani i no manar.

Per què serà? Per què serà

que prefereixo el sol a les tenebres

i trepitjar per l’herba que per l’eternitat?

Per què serà?

Per què serà? Per què serà

que et prefereixo nua que perfecta,

i roses per corones que espines celestials?

Per què serà?

Per què serà? Per què serà...

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac