JOAN ISAAC

Els artistes

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)

Fràgils, subtils com brosses d’aire,
i per ofici insatisfets,
un poc absurds, un poc bohemis,
un poc excèntrics, diu la gent...
Els artistes.

Pels carrers de la nit blanca
es deixen posseir silents.
Tots creuen que sota els seus músculs
s’amaga un geni incomprès...
Els artistes.

Fils invisibles sempre els salven
de mil angoixes poc corrents.
Contradictoris neixen i moren,
enamorats de si  mateix...
Els artistes.

Per les voreres arrosseguen
la lluita eterna en el cervell.
Cansats els ulls, l’esguard s’esforça
cercant la màgia d’un moment...
Els artistes.

Estic cansat, estic alegre.
M’agrada la cançó que he fet.
Me’n vaig a casa. Allí m’espera
un teatre immens tot ple de gent...
Els artistes.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

I res més

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Aixecar-me sense pressa
amb el cos despert
i olorar els perfums
que el dia penja dels carrers.
Espolsar-me la peresa
amb un bon cafè a la crema
i llegir amb calma el diari
que algú ja m’ha ofert.

Ordenar les mil idees
que vaig tenir anit.
Treballar sense feblesa
en el que he escollit
i fruir de la bellesa
que s’amaga en un poema,
i envejar-ne aquella imatge
o aquell adjectiu.

I res més. Ja en tinc prou.
Què és la vida, sinó instants
on les coses importants
sempre neixen d’un moment.
I res més. Ja en tinc prou.
Quasi mai no passa res.
I si passa, sempre el Sol surt per l’est
i inunda el món de colors.

Passejar prop de les aigües
del meu port tan vell
i esbrinar si el vent que bufa
és nord o llebeig,
i de sobte enamorar-me
d’un petit vaixell que es gronxa
i jurar-me que algun dia
jo també el tindré.

Abraçar els capvespres liles
sense cap neguit.
Dur les mans plenes de vida
per bastir les nits
i endinsar-me en un cinema
o quedar-me a casa meva
fent l’ofici que m’agrada,
que és anar vivint.

I res més. Ja en tinc prou.
Què és la vida, sinó instants
on les coses importants
sempre neixen d’un moment.
I res més. Ja en tinc prou.
Quasi mai no passa res.
I si passa, sempre el Sol surt per l’est
i inunda el món de colors.

I res més. Ja en tinc prou.
Què és la vida, sinó instants
on les coses importants
sempre neixen d’un moment.
I res més. Ja en tinc prou.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

On és la gent?

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
On és la gent?
Que cada cop es fa més trist sortir als carrers,
si són carrers aquests deserts,
de vidre, de ferro i de ciment.
On és la gent?
On és la gent?

On és la gent?
No és bo que l’home es tanqui a casa amb doble pany.
L’ isolament porta sovint
la mort per massa intimitat.
On és la gent?,
on s’ha amagat?

Que per saber dels nostres fills
molt aviat ens trobarem
introduint codis secrets
a una adreça d'Internet.

Què està passant ?
Que no hi ha déu que quan et parla et miri els ulls.
Que ja ens besem virtualment
per evitar perills severs.
On és la gent?,
la humanitat?

Què se n’ha fet d’aquella Barcelona del setanta-sis?
Semblava que la vida era
una joguina entre els deu dits.
Vint anys després, on és la gent?

Que els visitants “senyors dels cels”,
indiferents, passen de llarg
d’aquest planeta silenciós
navegant sol cap al no-res.

On és la gent?

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Duets (Discmedi, 2007)
Només han passat... (Discmedi, 2004)
Bàsic (Discmedi, 2007)
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

Zàping

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No recordo quant em va costar,
si és portuguès, francès o italià,
però aquest sofà és meravellós.
M’hi enfonso, doncs, com un sultà.
De sobte, un bon perfum m’arriba al nas
i m’anuncia que ja podem sopar.
El gos, mandrós, em dóna la mà.
Està afamat, pobre animal.
I ja és aquí, com cada nit del món.
És el diable vint-i-un botons.
Em té enganxat, martiritzat,
el mando dels collons.

Zàping, zàping, zàping...

Si tot segueix així, estic perdut.
La dependència sempre juga brut.
He d’adreçar la barca
potser amb El Patriarca
o, fins i tot, teràpia en grup.
Qualsevol dia em dirà que prou,
agenollada, pobra Trinitron.
Però és que em domina, el maleït,
i tinc fet pols el segon dit.
Els infrarojos, quin mal invent!
T’ho prenen tot:
els béns, l’enteniment.
Pols a la biblioteca,
pols a la discoteca,
pols a la dona
i als parents.

Zàping, zàping, zàping...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

No m’agrada

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No m’agrada que t’excusis
si t’obsedeix la presència
d’una urgència passatgera
de quedar-te a casa sola,
de retrobar en el silenci
l’olor de les teves coses
i entre la llum del capvespre
un polsim de primavera.

No m’agrada que t’espanti
aquesta meitat solitària
que apareix algunes tardes
entre les nostres mirades,
que a mi també m’enamora
quan la quietud de les hores
s’instal·la nua a la cambra
on t’he abraçat fa una estona.

Que l’ instint cruel, si en té ganes,
ens despulla i ens desarma,
perquè naixem solitaris
i solitaris partim...
Que ens hem de prendre la vida
com unes curtes vacances
on coincidir i trobar-nos
ho decideix el destí...

No m’agrada que t’excusis
si surts a fer dues passes,
però abriga’t i, quan puguis,
recorda’t de trucar-me.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

La llebre i la tortuga

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
La lluna pausada
reprèn la volada,
però abans de ser plena
vol ser quart creixent.
La lluna pausada
reprèn la volada,
però abans de ser plena
vol ser quart creixent.

I lenta s’enfila
la lluna penjada
i lenta es fa blanca
la lluna del cel.
Les aus viatgeres
esgoten tranquil·les
perfums de ginesta
fins que arriba el fred.

I lentes viatgen
les aus sense pressa
a valls estrangeres
cercant el bon temps.
I lentes viatgen
les aus sense pressa
a valls estrangeres
cercant el bon temps.

I lenta s'esforça
la mar encalmada
per besar més platja,
noctàmbul present.
Que lenta es retira
la mar quan és l’hora
i neix del seu ventre
un cercle vermell.

I l’home té pressa
per anar més de pressa
i viu, mor, i besa
si li queda temps...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

Samanà

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Massa sovint m’inunda
una cadència lenta
de tròpic i merengue i pluja de cafè
que a poc a poc penetra
pels plecs de la memòria
i espanta les cabòries
del meu cervell tan ple.
Samanà. Ei, Samanà!

Al fons de la penombra,
l’atmosfera retalla parelles
que s’abracen al ritu de la dansa.
S’encorben com palmeres.
Apropen els seus sexes.
Somien la fugida
mentre l’orquestra avança.
Samanà. Ei, Samanà!

Un mar color turquesa
invita a capbussar-se,
cromàtica bellesa
d’incerts colors pastel.
El temps fa que les hores
inventin altres ritmes
i, omnipresent, planeja
el sol per aquell Edèn.
Samanà. Ei, Samanà!

No sé si és melangia
o la síndrome d’ Stendhal,
però tot sovint em trobo
penjat d’una palmera.
Enyoro aquella calma.
Odio aquesta pressa.
Per tant, si un dia em perdo,
busqueu-me al paradís.
Samanà. Ei, Samanà!

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)