Música

La vida al sol (Discmedi, 2008)

Vas irrompre amb calma

quan tot just vorejava

el llindar que turmenta

l’adolescent.

Quan París fumejava,

embriac d’utopia,

jo només somniava

en el número 10.

Mentre amors i futbol

em robaven les hores,

un poeta cercava

respostes al vent.

I tot just vaig coneixe’t

vas obrir una finestra

que fins ara li dóna

perfums al meu temps.

Música, misteriosa música,

que asserenes les nits

de tempestes i dubtes.

Intangible presència

amagada als miralls.

Aliment de les hores,

quan l’anima es busca.

Música, música….

Ets el nexe que uneix

el trapezi amb la pista,

quan pel cel d’una carpa

algú gosa volar

ets l’ofrena més pura,

fas olor de natura.

Ets la bruixa, la musa…

Jo et diré llibertat.

Conec gent disposada

a morir en els teus braços.

Ets el far que il·lumina

els desesperats.

M’imagino la vida

sense tu i no m’agrada:

Tot seria silenci,

foscor i soledat.

Música, misteriosa música,

que asserenes les nits

de tempestes i dubtes.

Intangible presència

amagada als miralls.

Aliment de les hores,

quan l’anima es busca.

Música, música….

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

No s’hi pot fer res

La vida al sol (Discmedi, 2008)

No s’hi pot fer res,

és un verí mortal,

una toxina suau

que paralitza el cos,

que altera la raó,

la lògica imperant,

l’estat de la nació

i el més equilibrat.

No s’hi pot fer res.

No s’hi pot fer res,

i no hi valen consells

de metges o xamans,

de savis, capellans…

ni antídots ni remeis

no poden aturar

el virus més letal.

Pobre de l’infectat!

No s’hi pot fer res.

No s’hi pot fer res,

afecta per igual,

dels quinze als vuitanta anys,

els folls i els assenyats,

les vídues i els casats,

i Buda, i Jesucrist,

i fins i tot a tu

que dius: “A mi no em pot passar”.

No s’hi pot fer res,

si t’has enamorat.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

No hi ha res urgent

La vida al sol (Discmedi, 2008)

No hi ha res urgent, menys abraçar-te,

i visc en precari quan no hi ets,

dóna’m una excusa,

dóna-me’n sols una,

i demà mateix t’oblidaré.

No hi ha res urgent, menys despullar-te,

fas que el temps falsari hagi traït

les nits quan no passen,

si em giro i no trobo

el teu cos menut aquí al meu llit.

No hi ha res urgent ni necessari.

M’abandono als braços del desig.

I si plou, que plogui.

Tant me fa punxar-me

quan recullo roses del teu pit.

I si els vents em duen als teus llavis,

menjaré del calze de la flor

la dolça metzina

que ara m’enverina

i em fa ser un esclau dels teus llençols.

I navego mars com un corsari,

i desplego el mapa del tresor

que em portarà a l’illa

que tens sota el ventre,

on beuré la mel del teu licor.

No hi ha res urgent, ni necessari.

M’abandono als braços del desig.

I si plou, que plogui.

Tant me fa punxar-me

quan recullo roses del teu pit.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

La vida al sol

La vida al sol (Discmedi, 2008)

Si, per atzar,

la vida entén

que és massa cruel morir-se aviat,

i va i et salva la campana….

Vés-hi i abraça-la!!!

I, si per art

de tripijoc,

del seu barret en treu mil flors

i volen papallones blanques…

Vés-hi i abraça-la!!!

Abraça-la, treu-la a ballar,

despulla-la, fes-li regals,

presenta-la a tothom

i estrena, amor, la vida al sol.

Que tornar a néixer

és bon invent

per oblidar la mala gent

i invertir el temps en estimar-se.

En estimar-se!!!

I digues-li

que tu de gran

voldries ser somniador,

que és un ofici que s’acaba.

Que s’acaba!!!

I besa-la, mossega-la!

posa-li un pis com a una amant

d’aquells senyors d’abans.

i estrena, amor, la vida al sol.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Breu cançó d’amor per a dues filles

La vida al sol (Discmedi, 2008)

Per mi ja pot rebentar el món,

que es fongui el gel, que plogui sofre.

Que el sol s’esquerdi com un ou,

i ho perdi tot, jugant a borsa.

I que floreixi l’ametller

el dia de La Immaculada,

que a mi ja no m’importa res,

si us tinc a prop de matinada….

Que vinguin plagues i tifons,

i terratrèmols fora d’escala,

que aquest planeta perdi el nord,

i per l’Agost ens geli a l’alba,

i que de sobte creixi el mar,

i ens mulli el cul l’aigua salada

que a mi ja no m’importa res,

si us tinc a prop de matinada….

Que algú s’immoli en nom de Déu,

que pugi el preu de l’esperança,

que al mar, ni actínies, ni corballs,

i per diners tallin els arbres,

que es guanyin guerres incivils,

o aquesta tarda perdi el Barça,

que a mi ja no m’importa res,

si us tinc a prop de matinada….

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Que tramposa és la vida

La vida al sol (Discmedi, 2008)

Que tramposa és la vida,

que no vol honoraris,

quan l’amor ens regala

com nèctar dels Déus.

I després, si ens el roba,

li paguem el seu preu

que tramposa és la vida,

que tramposa és la vida,

que tramposa que és.

Que tramposa és la vida,

bressol de l’alquímia,

deessa de l’aigua

Jardí de l’Edèn.

Amarga travessa,

d’inhòspits deserts.

Que tramposa és la vida,

que tramposa és la vida,

que tramposa que és.

Que tramposa és la vida,

aliment dels poetes,

dolcíssim presagi,

immens horitzó.

Que fred el silenci,

quan abaixa el teló.

Que tramposa és la vida,

que tramposa és la vida,

que tramposa que és.

Que tramposa és la vida,

que amb el temps ens fa savis

a mi la saviesa,

em provoca el contrari,

quan em sento més savi,

i més vell, menys l’entenc.

Que tramposa és la vida,

que tramposa és la vida,

que tramposa que és.

Que tramposa és la vida,

que preciosa que és.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Vida

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells al meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu paisatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Lletra i música: Lluís Llach