Fer cançons

De vacances (Stres Music, 2000)

Fer cançons

és morir en l’intent

de buscar bojament l’oceà

que s’amaga en l’abisme dels blaus

que els teus ulls han guardat com tresors ancestrals.

Fer cançons

és París a l’hivern,

trepitjar Saint Germain, Montparnasse.

Fer cançons és Ferré, Edith Piaf,

“Quand on n’a que l’amour”, i plorar i plorar.

Fer cançons

és creuar la tardor

d’un mar gris de paraigües oberts.

Fer cançons és la pluja als carrers,

les preguntes d’un fill, el teu ventre pervers.

Fer cançons

és desig, és combat,

no saber què faràs l’endemà.

Fer cançons és la boira a Milà.

És Verlaine, Rimbaud, Aragon, Joan Salvat…

Fer cançons

és la gran soledat

que s’enfonsa cruel al meu cap

quan despullo curiós l’infinit

del vertigen immens que destil·la un full blanc.

Fer cançons

és la por al passadís,

cinc minuts abans de començar,

i nerviós preguntar si heu vingut.

És angoixa, és plaer quan us he retrobat.

Fer cançons

és estar aquesta nit

davant vostre sentint-me observat,

preguntar-me si tot el que escric

realment té sentit quan tot s’ha acabat.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Bones vacances

De vacances (Stres Music, 2000)

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquest gran sud, terra promesa,

a aquest soroll, a aquesta pressa, a la mar bella.

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquesta llengua que s’acaba,

a aquest país que no sap que fer amb Espanya.

Bones vacances!

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquest suïcidi en la follia,

a aquests castells de nou amb folres i manilles.

Benvinguts, gent d’altra parla,

al barri gòtic i a l’estrambòtic,

al neuròtic joc de pacte amb el diable.

Bones vacances!

Benvinguts, gent d’altra parla,

a les misèries del Raval,

a les catifes, al marbre blanc del Nacional.

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquesta eterna olimpíada,

a la cultura del vellut, la d’un sol déu i tururut.

Bones vacances!

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquest racó mediterrani,

bressol de grecs, romans, fenicis i corsaris.

Benvinguts, gent d’altra parla,

a la tenora, a l’esqueixada,

al modernisme, al victimisme, a ca n’ Anglada.

Bones vacances!

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Aniversari

De vacances (Stres Music, 2000)

Ets un oasi en el desert

d’on ve l’oratge en que t’escric.

Ets una sínia de colors

on gira i gira el meu desig.

Ets art i part de mi...

Ets el meu temps que va passant,

qui dóna ritme al meu respir.

En el meu dubte ets la llum,

combat dolcíssim al meu llit.

Deu anys i sembla ahir...

Si ha fet calor, m’he capbussat

en una platja dels teus ulls.

I si fa fred, trobo recer

a la vall dolça que duu just

al centre del teu pit.

Que els déus ens deixin veure’ns envellir...

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

(Gemecs, 2004)

Només han passat... (Discmedi, 2004)

Gràcies, vida, gràcies

De vacances (Stres Music, 2000)

Per parir-me prop del mar,

sota el sol meridional,

per omplir-me l’horitzó d’oliveres,

pels capvespres de Fornells,

pels oasis de Tozeur,

pel pont vell de Florència.

Pel color del desert

i l’atzur profundíssim dels mars.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Per la música de jazz,

per Joan Manuel Serrat,

per Jacques Brel, Debussy i Mozart,

pels amics que m’has donat,

pels que hi són i els que no hi són,

pels clavells d’un abril a Lisboa.

Pels ulls dels infants

quan travessen la nit dels Tres Reis.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Pel dream-team, pel 0-5,

pels diumenges de gol nord,

on vaig abraçar-me tant al pare,

pels somriures del Carib,

perquè encara no estic tip

de pintar cançons a l’aire.

Perquè estic convençut

que és possible seguir somniant.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Perquè em dónes l’enteniment

per comprendre que a la fi

tot això serà l’equipatge

quan m’enfili al darrer tren

i, com deia un amic meu,

se m’acabin les vacances.

Perquè estic convençut

que aquest dia que neix serà meu.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Només han passat... (Discmedi, 2004)

Bàsic (Discmedi, 2007)

Els artistes

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)

Fràgils, subtils com brosses d’aire,

i per ofici insatisfets,

un poc absurds, un poc bohemis,

un poc excèntrics, diu la gent...

Els artistes.

Pels carrers de la nit blanca

es deixen posseir silents.

Tots creuen que sota els seus músculs

s’amaga un geni incomprès...

Els artistes.

Fils invisibles sempre els salven

de mil angoixes poc corrents.

Contradictoris neixen i moren,

enamorats de si  mateix...

Els artistes.

Per les voreres arrosseguen

la lluita eterna en el cervell.

Cansats els ulls, l’esguard s’esforça

cercant la màgia d’un moment...

Els artistes.

Estic cansat, estic alegre.

M’agrada la cançó que he fet.

Me’n vaig a casa. Allí m’espera

un teatre immens tot ple de gent...

Els artistes.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

I res més

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)

Aixecar-me sense pressa

amb el cos despert

i olorar els perfums

que el dia penja dels carrers.

Espolsar-me la peresa

amb un bon cafè a la crema

i llegir amb calma el diari

que algú ja m’ha ofert.

Ordenar les mil idees

que vaig tenir anit.

Treballar sense feblesa

en el que he escollit

i fruir de la bellesa

que s’amaga en un poema,

i envejar-ne aquella imatge

o aquell adjectiu.

I res més. Ja en tinc prou.

Què és la vida, sinó instants

on les coses importants

sempre neixen d’un moment.

I res més. Ja en tinc prou.

Quasi mai no passa res.

I si passa, sempre el Sol surt per l’est

i inunda el món de colors.

Passejar prop de les aigües

del meu port tan vell

i esbrinar si el vent que bufa

és nord o llebeig,

i de sobte enamorar-me

d’un petit vaixell que es gronxa

i jurar-me que algun dia

jo també el tindré.

Abraçar els capvespres liles

sense cap neguit.

Dur les mans plenes de vida

per bastir les nits

i endinsar-me en un cinema

o quedar-me a casa meva

fent l’ofici que m’agrada,

que és anar vivint.

I res més. Ja en tinc prou.

Què és la vida, sinó instants

on les coses importants

sempre neixen d’un moment.

I res més. Ja en tinc prou.

Quasi mai no passa res.

I si passa, sempre el Sol surt per l’est

i inunda el món de colors.

I res més. Ja en tinc prou.

Què és la vida, sinó instants

on les coses importants

sempre neixen d’un moment.

I res més. Ja en tinc prou.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

On és la gent?

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)

On és la gent?

Que cada cop es fa més trist sortir als carrers,

si són carrers aquests deserts,

de vidre, de ferro i de ciment.

On és la gent?

On és la gent?

On és la gent?

No és bo que l’home es tanqui a casa amb doble pany.

L’ isolament porta sovint

la mort per massa intimitat.

On és la gent?,

on s’ha amagat?

Que per saber dels nostres fills

molt aviat ens trobarem

introduint codis secrets

a una adreça d'Internet.

Què està passant ?

Que no hi ha déu que quan et parla et miri els ulls.

Que ja ens besem virtualment

per evitar perills severs.

On és la gent?,

la humanitat?

Què se n’ha fet d’aquella Barcelona del setanta-sis?

Semblava que la vida era

una joguina entre els deu dits.

Vint anys després, on és la gent?

Que els visitants “senyors dels cels”,

indiferents, passen de llarg

d’aquest planeta silenciós

navegant sol cap al no-res.

On és la gent?

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Duets (Discmedi, 2007)

Només han passat... (Discmedi, 2004)

Bàsic (Discmedi, 2007)