JOAN ISAAC

Zàping

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No recordo quant em va costar,
si és portuguès, francès o italià,
però aquest sofà és meravellós.
M’hi enfonso, doncs, com un sultà.
De sobte, un bon perfum m’arriba al nas
i m’anuncia que ja podem sopar.
El gos, mandrós, em dóna la mà.
Està afamat, pobre animal.
I ja és aquí, com cada nit del món.
És el diable vint-i-un botons.
Em té enganxat, martiritzat,
el mando dels collons.

Zàping, zàping, zàping...

Si tot segueix així, estic perdut.
La dependència sempre juga brut.
He d’adreçar la barca
potser amb El Patriarca
o, fins i tot, teràpia en grup.
Qualsevol dia em dirà que prou,
agenollada, pobra Trinitron.
Però és que em domina, el maleït,
i tinc fet pols el segon dit.
Els infrarojos, quin mal invent!
T’ho prenen tot:
els béns, l’enteniment.
Pols a la biblioteca,
pols a la discoteca,
pols a la dona
i als parents.

Zàping, zàping, zàping...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

No m’agrada

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No m’agrada que t’excusis
si t’obsedeix la presència
d’una urgència passatgera
de quedar-te a casa sola,
de retrobar en el silenci
l’olor de les teves coses
i entre la llum del capvespre
un polsim de primavera.

No m’agrada que t’espanti
aquesta meitat solitària
que apareix algunes tardes
entre les nostres mirades,
que a mi també m’enamora
quan la quietud de les hores
s’instal·la nua a la cambra
on t’he abraçat fa una estona.

Que l’ instint cruel, si en té ganes,
ens despulla i ens desarma,
perquè naixem solitaris
i solitaris partim...
Que ens hem de prendre la vida
com unes curtes vacances
on coincidir i trobar-nos
ho decideix el destí...

No m’agrada que t’excusis
si surts a fer dues passes,
però abriga’t i, quan puguis,
recorda’t de trucar-me.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

La llebre i la tortuga

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
La lluna pausada
reprèn la volada,
però abans de ser plena
vol ser quart creixent.
La lluna pausada
reprèn la volada,
però abans de ser plena
vol ser quart creixent.

I lenta s’enfila
la lluna penjada
i lenta es fa blanca
la lluna del cel.
Les aus viatgeres
esgoten tranquil·les
perfums de ginesta
fins que arriba el fred.

I lentes viatgen
les aus sense pressa
a valls estrangeres
cercant el bon temps.
I lentes viatgen
les aus sense pressa
a valls estrangeres
cercant el bon temps.

I lenta s'esforça
la mar encalmada
per besar més platja,
noctàmbul present.
Que lenta es retira
la mar quan és l’hora
i neix del seu ventre
un cercle vermell.

I l’home té pressa
per anar més de pressa
i viu, mor, i besa
si li queda temps...

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

Samanà

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Massa sovint m’inunda
una cadència lenta
de tròpic i merengue i pluja de cafè
que a poc a poc penetra
pels plecs de la memòria
i espanta les cabòries
del meu cervell tan ple.
Samanà. Ei, Samanà!

Al fons de la penombra,
l’atmosfera retalla parelles
que s’abracen al ritu de la dansa.
S’encorben com palmeres.
Apropen els seus sexes.
Somien la fugida
mentre l’orquestra avança.
Samanà. Ei, Samanà!

Un mar color turquesa
invita a capbussar-se,
cromàtica bellesa
d’incerts colors pastel.
El temps fa que les hores
inventin altres ritmes
i, omnipresent, planeja
el sol per aquell Edèn.
Samanà. Ei, Samanà!

No sé si és melangia
o la síndrome d’ Stendhal,
però tot sovint em trobo
penjat d’una palmera.
Enyoro aquella calma.
Odio aquesta pressa.
Per tant, si un dia em perdo,
busqueu-me al paradís.
Samanà. Ei, Samanà!

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

Nocturn per a dues dones

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que es mou com un diable,
ulls grans color d’estiu,
que ens veu i ens reconeix
i als dos ens descobreix
que cada nit al cel
s’encén la lluna blanca.

No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que plora quan no toca
i ens venç per cansament,
que fot potes enlaire
la casa en que vivim,
i, a trenta-nou de febre,
se’n riu de tu i de mi.

No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que fa que a cada passa
s’encengui un llum vermell,
que guixa les parets
amb traç de punta fina
i escup glops de farina
damunt l’abric de pell.

No m’imagino sense tu
ni sense aquest petit miracle
que té la sort encara
de creure’s immortal,
que ignora aquesta jungla
on quasi tot s’hi val,
i ens fa callar de sobte
si fan “Bola de drac”.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:

Sara

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Lluna del tròpic, com t’odio,
selvàtic cercle de claror,
el teu alè vas enviar-me
per capgirar-me aquell agost.

La sorra blanca brasilera
es confonia amb el meu cos,
i jo, lluitant per bronzejar-me
entre palmeres multicolors.

Sara, sortint de l’aigua vas semblar-me
l’el·lipse corba més perfecta
que el matemàtic busca com boig.

Sara, la teva el·lipse pronunciada
va escalfar-me les entranyes.
Ja no em servia ni el para-sol.

Bon català, vaig acostar-me
amb tot el seny i educació
aviat vas dir que t’excitava
la meva exòtica blancor.

El portuguès que utilitzava
era la mínima expressió
d’un diccionari de butxaca
que vaig comprar-me a l’aeroport.

Sara, vàrem entendre'ns de seguida,
tant que als dos anys ja arrossegàvem
dues mulatetes com dos tresors.

Sara, recordo aquelles passejades
entre mirades mig viciades,
amunt i avall passeig de Colom.

Fins que un bon dia de setembre
vaig descobrir-te interessant-te
per la cultura catalana posant un disc vell d'en Raimon.

Que inoportunes les paraules
que diu el mestre i la cançó,
que si s’obliden els orígens
la identitat va de corcoll.

Sara, i ara te’n vas a retrobar-la 
en direcció a Copacabana 
amb un banquer que té l’aigua al coll. 

Sara, de tu he après que la cultura
a voltes és inoportuna
i pot posar-te banyes al front.

Sara, les mulatetes tenen gana
i mentre venc enciclopèdies 
tu et torres nua sota aquell sol.

Lletra: Joan Isaac 
Música: Joan Isaac

Només han passat... (Discmedi, 2004)
Bàsic (Discmedi, 2007)













Publicat per
Etiquetes de comentaris:

Cançó per a Isabel

Planeta silenci (DiscMedi, 1998)
Les dotze vint-i-quatre.
Una estació de metro. Línia tres.
Elèctriques presències,
publicitat convexa i cap tren.
Sorolls profunds que semblen
escapats del ventre
de la gran obscuritat.
I allà a l’altra andana,
asseguda en un banc de marbre,
la Isabel.

De cop s’aixeca calma,
comença a caminar molt lentament.
Encén una cigarreta
i es treu de la butxaca algun paper.
Per un cert gest nerviós
he imaginat un fosc abisme
obert dins el seu cap.
Que immensa la impotència,
que immensa la tendresa, Isabel!

L’observo i se n’adona.
Una mirada còmplice ha creuat.
Vuit metres que ens separen,
quina distància còsmica se’ns fa...
Del centre de la terra
està arribant el metro
que fugaç se l’endurà.
I enmig d’esglais metàl·lics
m’ha dit adéu movent la seva mà.

Les dotze trenta-quatre.
Un greu silenci es torna a apoderar
del son inalterable
que envolta el cos cansat d’algun penjat.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
Publicat per
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)