No, tu no

No, tu no, tu no,

tu no, amor meu, tu no,

no venguis el teu plor

que avui et trenca l’ànima.

No, tu no, tu no,

tu no, filla, tu no,

ja has conegut l’amor

prepara't per al viatge.

No, tu no, tu no,

que a mi se'm trenca el cor,

estreny-me com si fos

jo l'única esperança.

Veuràs com del dolor

que sents sota els llençols,

el dia menys pensat

hi trobaràs maragdes.

No, tu no, tu no,

tu no, filla, tu no,

que mai hi ha un darrer tren,

que sempre en passa un altre.

Darrere d’uns ulls nous

hi trobaràs un mar,

el mar més infinit

que tu no imaginaves.

Que no tenim res més

que el temps que ens han donat,

no tinguis por a un adéu

segur que n'hi hauran d'altres.

I comparteix amb mi,

si vols, el patiment,

que tu no pots amb tot,

abraça’m i descansa...

No, tu no, tu no,

tu no, filla, tu no...

Lletra i música: Joan Isaac 

Per un petó, una carícia

Per un petó, una carícia,

l’alè proper com una brisa,

què donaria jo!

Per una eterna abraçada,

una mirada enamorada,

què donaria jo!

Per una nit desordenada

fins quan darrere la persiana

ja s'intueixi el sol.

Per una mà buscant la meva,

per un sol rastre de tendresa,

què donaria jo!

Per una escala d’emergència

a la presó de la memòria,

què donaria jo!

Per escapar-me dels abismes,

per un t’estimo sense trampes,

què donaria jo!

Per una llàgrima vessada

d’uns ulls mirant-me en el silenci,

què donaria jo!

Per una calma retrobada

entre les restes d’un naufragi,

què donaria jo!

Per un somriure, un gest amable,

per restablir la confiança,

què donaria jo!

Per un passeig en bicicleta

pel bulevard dels temps feliços,

què donaria jo!

Per una escala d’emergència

a la presó de la memòria,

què donaria jo!

Per escapar-me dels abismes,

per un t’estimo sense trampes,

què donaria jo!

Per un petó, una carícia,

l’alè proper com una brisa,

què donaria jo!

Lletra i música: Joan Isaac 

Venezia

Un cel de plom que s’enfonsava, era el diluvi universal,

Venezia nua s’inundava sota les urpes del temporal.

L’atzar curiós va fer el miracle, quan vaig entrar al Harry’s Bar,

un fum espès tot ho amarava en aquell temple del fracàs.

Fammi accendere, prego,

che brutto tempo che fa,

si sente che sei straniero...

e solo in questa cità.

Grazie per questo bicchiere,

quero falar com vosê,

vieni con me a ballare,

sotto le stelle del jazz...

Aquell accent en que em parlava no era del tot italià,

els seus malucs em recordaven llunes del tròpic, cachaça i mar.

Vam abraçar la nit canalla, sota una pluja de desig,

Venezia indolent es despertava, grisa i humida, jo era feliç.

Dammi un abraccio, straniero,

mi chiamo Sara, e tu?...

fammi volare nel cielo,

tutto dipinto di blu.

Fammi l'amore, ti prego!

baciami il cuore, che ho

una ferita d’amore,

per l’uomo che sempre ameró...

Lletra i música: Joan Isaac 

No necessito més

No necessito més que l’ombra del teu cos

o la lleugera brisa que s’aixeca quan m’abraces,

mirar-te com camines per la platja, i et distreus

veient com aquell nen ja fa que voli el seu estel, fet de paper de plata...

No necessito més que el teu somrís prudent

quan veus que jo em rebel·lo si una cosa no m’agrada,

mirar-te al fons dels ulls i descobrir-te un patiment,

besar-te lentament, passar la mà pels teus cabells i dir-te: Eh, què et passa?

No necessito més, no necessito més avui per estimar-te...

No necessito més que els mots que ja conec

quan vull deixar l’ofici per enèsima vegada,

-escriu Joan, escriu cançons, per Déu, fes-ho per mi..!-

I jo et faig cas com sempre, i un altre cop, tossudament, reinicio la batalla.

No necessito més que aquest deliri humit

i la remor contínua de la pluja que no para,

surto al balcó de casa, mentrestant tu dorms cansada,

i una parella es besa dolçament, aliena a tot, sota un paraigua.

No necessito més, no necessito més que aquesta nit inacabada...

Lletra i música: Joan Isaac 

Si demà em llevés i no hi fossis

Si demà em llevés i no hi fossis,

si fugissis enmig de la nit,

si em diguessis adéu mentre dormo,

quin cafè més amarg al matí.

Si em diguessis adéu mentre dormo,

quin cafè més amarg al matí.

Si busqués el teu pit a trenc d’alba

i només em trobés amb el buit,

moriria de por com un nàufrag

en un mar de llençols infinits.

Moriria de por com un nàufrag

en un mar de llençols infinits.

Si et truqués l’endemà i no hi fossis

deixaria a la bústia de veu

una llàgrima, un dolor, una enyorança

i un perdó pels errors que he comès.

Una llàgrima, un dolor, una enyorança

i un perdó pels errors que he comès.

Si demà em llevés i no hi fossis

no sé pas què seria de mi...

Lletra i música: Joan Isaac 

Bolero d’estiu

T’escric aquest bolero amb gust d’estiu,

olor de Salt de Plens, de pólvora i barreja.

T’escric aquest bolero somnolent

i espero cada nit el cant de les sirenes.

T’escric aquest bolero xafogós,

sota dels tarongers murmuren les abelles.

T’escric aquest bolero entremaliat

on tot fa olor de mar i versos a la fresca.

T’escric aquest bolero enamorat

de la fragilitat dels castells a l'arena.

T’escric aquest bolero mariner

quan pesco sense esquer, cançons cap al capvespre.

T’escric aquest bolero desitjat

amb gust de brisa i sal, de calma i de tempesta.

T’escric aquest bolero somiant

que no vindrà l'hivern, vindrà la primavera.

T’escric aquest bolero desitjat

amb gust de brisa i sal, de calma i de tempesta.

T’escric aquest bolero somiant

que no vindrà l’hivern, vindrà la primavera.

Lletra i música: Joan Isaac 

Girona

Girona té uns ulls verdíssims,

fa olor de menta tallada,

i una cabellera llarga

desfermada per l'espatlla.

Girona té una mirada

prenyada de melangia

que besa qui la desitja,

que escolta quan se li parla.

Girona té un riu lentíssim

que enfonsa a les seves aigües

reflexos calidoscòpics

quan la llum recull les ales.

Girona té nom de dona

preciosa i assalvatjada,

l'enyoro quan me n'allunyo

després d'haver-la abraçada.

Girona té nom de dona

preciosa i assalvatjada.

Girona té un riu lentíssim

que enfonsa a les seves aigües

reflexos calidoscòpics

quan la llum recull les ales.

Girona té uns ulls verdíssims,

fa olor de menta tallada.

Girona té nom de dona

preciosa i assalvatjada.

Lletra i música: Joan Isaac