Hi
ha una lluna en el cel,
una
lluna resplendent
tota
d’aigua i sabó,
blanca,
luminescent,
però
és una lluna minvant.
Una
lluna vençuda
brilla
sobre la terra
que
agonitza, agonitza.
Sota
la lluna els amants
interroguen
la sort
tot
escoltant el vent,
s’abracen
encara més fort.
Que
n’és de bella la lluna.
Que
n’és de bella la lluna.
Que
llunyana és la lluna
així
com és proper l’amor,
quin
torbament més gran
la
vida que ara es mou,
la
vida que camina,
la
vida que segueix,
la
vida que protesta,
la
vida no es rendeix.
Sota
la lluna els amants
ara
molt més distesos
es
bressolen en els somnis
del
gran cercle suspesos.
Que
n’és de bella la lluna.
Que
n’és de bella la lluna.
Sota
la lluna la terra,
sobre
la terra els amants,
l’encant
es repeteix,
la
vida va endavant,
la
vida es rebel·la,
la
vida plora, crida,
la
vida esclata en joia
i
vol cantar Victòria.
Sota
la lluna els amants
tenen
els ulls brillants,
es
bressolen en els somnis
i
els somnis són tants.
Que
n’és de bella la lluna.
Que
n’és de bella la lluna.
Lletra i música:
Giorgio Conte
Adaptació al català:
Joan Isaac