JOAN ISAAC

Confessió

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Sé que a penes faig un metre setanta.
Sóc conscient del meu físic estret.
Sé que tinc més defectes que d’altres.
Sé que sóc un infant massa vell.

Sé que riure em fa prou peresa
i que em cansen els llibres també.
Sé que mai no he cregut en l’Església,
ni en les lleis, ni en la Mare de Déu.

Sé el poc que m’agrada la gresca
i que semblo el serial de les tres.
Sé que a voltes ho paguen els altres.
Que em perdoni si hi ha algun innocent.

Sé que sóc mal amant, ho confesso.
I em confesso gelós per moments.
Sé que fumo més del que voldria.
Sé que sóc intimista. A mi què!

Sé que estimo els dies plujosos
i que sóc masoquista potser.
Sé que em costa dir no si em demanen
Vint  pessetes per prendre un cafè.

Sé que dubto de tots els polítics,
dels jocs socialistes també
i dels crítics cruels que es delaten
frustradíssims artistes de pes.

Sé que sóc orgullós de vegades
i que em costa conviure amb la gent.
De seguida em limita el llenguatge.
Sóc de ciències i a mi em va molt bé.

Sé que sóc català, mal que els pesi
al registre civil i al govern
que aquell dia, disset de setembre,
varen fer-me espanyol legalment.

Sé que em tempta la nit per escriure
i que em fa molta por al mateix temps.
Massa coses es troben de cara.
Massa sol per sentir-se valent.

Sé que em crec un poc geni de vegades.
Perdoneu-me si he estat immodest.
Crec que tinc un vell dret que m’atorga
somniar tot sentint-me despert.

Sé que aquesta cançó ja es fa llarga
i que fa badallar als oients.
Va molt bé confessar-se a vegades.
Vagi per tots els que mai no ho hem fet.

I ja acabo, respiri l’audiència,
només vull dir una coseta més.
Faig la feina que a mi més m’agrada.
Sé que pocs poden dir el mateix.  

Lletra: Joan Isaac

Maria

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Maria, fas bé de no saber si hi ha guerra a Irlanda
o si el teu rei és ros,
fas bé de no escoltar si algú se’n riu quan volteges el coll
fas bé de no saber si avui és dimecres o dijous
o si la mort serà el nostre darrer port.

Maria, fas bé de no saber si dos i dos
són quatre, vuit o nou,
si el sol és un estel que neix per a l’est o si tenim papa nou,
si el gas ha pujat molt o si París sols és un nom,
fas bé de no saber el què és trobar-se sol.

Maria, fas bé de no saber si aquest estiu
es moda el verd o el groc
si sis minuts encara són només tres-cents seixanta segons,
fas bé de no saber si a França és mort o viu De Gaulle
si Grècia mira al mar o si l’amor fa por.

Perquè si surts de casa podràs ballar si vols
un vals amb tres estels, un fox amb els teus arbres
o un tango amb en Gardel,
molts diuen que estem bojos, però pocs teniu la sort,
segueix ballant Maria, la lluna encara és blanca
i el mar encara a prop.

Maria, fas bé de no saber on és l’origen i el final de tot,
si un interès del deu per cent és massa o potser massa poc,
fas bé de no saber si encara Einstein té raó
si el món és un quadrat de dotze dimensions.

Maria, fas bé de no saber si Xina té ja bomba de neutrons,
fas bé de no escoltar el plor de Venècia ferida de mort
si algú en aquest moment està encenent el darrer bosc
o si a Madrid per fi tenen la solució.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac  

Després d’aquest cafè

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Després d’aquest cafè
arribarà el moment
que tant ens ha espantat.
És dur dir-se un adéu
i retrobar els carrers
on junts hem passejat.
I és cru que d’aquest temps
sols resti una cançó
com últim comiat.
M’espanta ser valent
per tornar a començar...

I ben lluny tu de mi
el vent desplegarà
les veles dels records.
Si veus algun cartell
un poc descolorit
on hi ha escrit el meu nom,
els llibres que hem canviat,
les cartes que hem creuat
i el nostre cafè sol.
Potser ja és el moment
d’aprendre a viure sols...

I quan ens retrobem
per obra de l’atzar
sabrem ja el ritual
del: “com et va el treball?”
“no em trobo gaire bé”
“me’n recordo tant..”
I junts repassarem
l’abisme dels errors
on hem fonamentat.
Aquesta soledat
com decisió final...

Lletra: Joan Isaac













Duets (Discmedi, 2007)

A l’Estació de França

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Planeta silenci (DiscMedi, 1998)














A l’Estació de França,
hi ha fum i vies mortes,
i dos marins que fugen
amb un pas anguniós.
Hi ha amants que s’acomiaden
i algú que torna a casa,
i gent del sud que marxa
a ensopegar la sort.

A l’Estació de França,
hi ha vells que s’arrosseguen
darrere les maletes
companyes del record.
Hi ha gent endormiscada
i en un racó de l’aire
una cançó que plora
un vell acordió.

A l’Estació de França,
hi ha putes que es passegen,
i gent que ve d’Algèria
que es ven la sang i el nom.
Hi ha contrabandistes
que mostren mil rellotges,
perfums vinguts de l’Àsia,
cartrons de tabac ros.

A l’Estació de França,
hi ha cent soldats que esperen,
els ulls clavats a terra,
el viatge més absurd.
Les mares no es conformen,
els pares les consolen
i un llarg xiulet confirma
que són les nou en punt.

A l’Estació de França,
hi ha un dens brogit que amaga
darrere les mirades
el drama més profund.
A l’Estació de França,
hi ha un tren a punt de marxa.
I un home sol que hi puja.
La por li entela els ulls.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

El desertor

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)

Senyor governador
jo vos escric tres ratlles.
I no és demanar gaire
si us prego les llegiu.
Jo tinc entre els meus dits
les ordres que m’obliguen
partir prest a la guerra
dimecres a la nit.

Senyor governador
li dic que em nego a fer-la
no tinc raons ni em tempta
matar cap enemic.
I quedi clar senyor
que això no és cap ofensa
la decisió ja és presa:
jo vull ser desertor.

Després d’haver nascut
he vist morir al meu pare
germans marxar de casa
i els plors dels meus petits.
Ma mare patí tant
que avui ja és a la tomba
i se’n riu de les bombes
i els cucs del seu voltant.

Quan era presoner
varen prendre’m la dona
varen prendre’m les hores
i el meu passat feliç.
Demà de bon matí
me n’aniré de casa
i esclafaré la porta
als nassos de l’ahir.

Viuré de les almoines
que em donin mans senzilles.
D’Alcoi a Ribes Altes
diré a la bona gent:
Negueu-vos a obeir
digueu no a les ordres,
no aneu pas a la guerra.
Negueu-vos a partir.
 
Si s’ha de perdre sang,
perdeu Senyor la vostra
feu bé el paper d’apòstol
senyor governador.
I si em feu perseguir
digueu als qui em segueixin
que no duré cap arma.
Podran tirar tranquils.

Lletra: Boris Vian
Música: Boris Vian
Adaptació al català: Joan Isaac

Amic Jacques

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Ai! quants cops m’has lliurat de les valls de la por
i quants cops he vibrat només sentint el teu nom
i quants cops t’he xiulat més d’una cançó
ai! no em deixessis mai mestre Brel, amic Jacques.

Saps molt bé que com tu tinc un país callat
on les boires sovint ceguen els campanars
de tu he après que és molt gran veure un amic plorar
ai! no em deixessis mai mestre Brel, amic Jacques.

I perdona si avui m’atreveixo a cantar
sempre he estat molt conscient fins on puc arribar
quan t’escolto ulls clucs em fa riure el meu cant
ai! no em deixessis mai mestre Brel, amic Jacques.

Quan t’arribi el moment de dir adéu als teus camps
del silent pla país que tu em vares mostrar
dorm tranquil mestre Brel, dorm tranquil amic Jacques
que el teu cant vola baix com les aus de la mar.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac  

A tu, Quico

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Un dia la mar
més bruta que mai
va veure obrir els teus ulls
potser feia fred o massa calor
patriarca de la cançó.

Després el carrer
col·legi francès
corbates i nits de jazz
tenint sempre a punt, un suc per a brindar
de taronja, pinya o qui sap.

Saps molt bé que cultura no es bicoca
ni un vi dolç posat a taula
del que hi pot beure tothom
i també que l’amor no fa olor a roses
car ell clava punyalades
que ens travessen el cervell.

Quants cops he sentit
la nostra humitat
quan parles de Barcelona
poeta concret, aspre si convé
cronista just a tothora.

Quants cops m’he embafat
el vent que tu sents
o he vist l’home del carrer
lluitant pas a pas, fumant molt poquet
resant un “gràcies Déu meu”.

Saps també que un país no és cap negoci
ni tampoc mil pams de terra
ni una dansa popular
i també que la lluita no s’acaba
amb un vers o una paraula
amb un èxit o un fracàs.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac  
 

Cançó per Elena

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Ningú sabrà si rius, si tu no ho vols, Elena,
ni el nom dels teus amors, ni els teus anhels, Elena,
si els teus trenta-dos anys són massa anys cada nit,
si el sol es pon massa aviat al teu pit
o si darrera el teu silenci és Primavera.

Tens tota la tristor que té la nit, Elena,
i l’ordre misteriós que l’embelleix, Elena.
Elena, ets com la mar, tota emboirada al matí
i el teu somrís, una gavina que he vist
entre la calma que les aigües li han donat a l’infinit.

El Temps és massa curt, per perdre el pas, Elena,
no deixis que la por et faci mal, Elena.
Elena, no és mai tard per intentar-ho de nou,
cal fer un esforç, com el vaixell que després
de la tempesta aixeca veles i, cansat, arriba a port.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac  

Barcelona, ciutat gris

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Si avui em neix una cançó
és perquè enyoro els teus carrers.
Què lluny que estàs, oh ciutat gris,
que et beso sols el pensament,
que et beso sols el pensament.

I ara que plou sobre els terrats
i es mulla un llençol blanc estès
se’m fa difícil restar aquí
pensant-te humida a tu també,
pensant-te humida a tu també.

I has de pensar que et mostraré
a tot aquell que no et coneix,
diré de tu el que ets per a mi,
consol i odi al mateix temps,
consol i odi al mateix temps.

I si hi ha algú que entre aquests mots
hi veu banderes relluents
que intenti tan sols per un moment
l’oblit del ritme dels seus vents,
l’oblit del ritme dels seus vents.

I si aquest vers reposa calm
és perquè estic segur que he fet
en pocs minuts, oh ciutat gris,
d’una cançó un retrobament
d’una cançó un retrobament…

“València, abril de 1978”

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac

Bella dama

Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980)
Bella dama
si em donàreu
el color dels vostres ulls
a la mar l’escamparia
perquè fóssiu l’infinit.

I uns soldats
vigilarien
la mar fos de dia o nit
llençarien ses sagetes
per defendre el vostre llit.

Bella dama
si em donàreu
la blancor del vostre pit
a la neu l’espolsaria
quan s’oblidi el seu vestit.

I si algú
vos trepitjara
la blancor del vostre pit
penjaria de la torre
del castell que he deixat trist.

Bella dama
si em donàreu
el perfum dels vostres dits
pels camps jo el sembraria
perquè fóssiu blat d’estiu.

Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac