De
vegades, quan et penso, em fas confondre,
quan
de tant mirar-me no dormies mai,
necessito
el teu esguard, que se’m clavava,
i
la màgia de l’instant.
I
ara que no m’acompanya la tendresa
i
la força d’una fe que ja no hi és,
i
que sento tan immensa la tristesa,
potser
precipitaré.
Quina
sort aquesta nit il·luminada,
i
capitans valents i forts com ara tu,
tu
que trobes fàcilment una clariana
al
mig de la lluna blanca
on
just ara aterraràs.
I
una nit que fa que tremin les estrelles
si
em pregunto qui sóc jo, no sé què dir.
Té
color de pell la nit que m’asserena,
si
em diguessin que és la teva, no m’estranyaria gens.
De
vegades, quan et penso, em fas confondre,
i
m’oblido fins i tot d’allà on estic,
i
m’amago per la nit al dolç refugi
que
m’he fet sota el coixí.
Quina
sort aquesta nit il·luminada,
i
capitans valents i forts com ara tu
que
al timó d’aquesta lluna que va a vela,
dóna
veu a la sirena
quan
del port ha de salpar.
Que
petita la barqueta de la lluna
quan
un vell amor està en dificultats,
però
un vaixell que solitari ja navega
per
un mar curull d’estrelles,
aviat
arribarà,
i
tot sol, vindrà de lluny a retrobar-me,
a
buscar-me d’amagades, perquè tu no avises mai.
Lletra: E. de
Angelis/Tosca
Música: L. Fiori
Adaptació al
català: Joan Isaac