Sants
que es parteixen el seu pa no n’he trobat
damunt
els bancs de Piazza Grande,
però
quan tinc gana de bandits, com ara jo, tampoc hi són.
Dormo
a la gespa amb molts amics al meu voltant,
tots
els amants de Piazza Grande;
dels
seus marrons, dels seus amors, jo ja ho sé tot, fingits o no.
Tal
com em veuen, també a mi em calen molles de tendresa.
Tal
com em veuen, també a mi em cal el somni i la bellesa.
Una
família com Déu mana, no la tinc,
la
meva casa és Piazza Grande,
a
aquell qui em creu li prenc amor i amor li donc, n’hi ha per tots.
Les
dones no són generoses mai amb mi:
robo
l’amor a Piazza Grande
i
menys mal que bandolers com ara jo, en corren pocs.
Tal
com em veuen, també em calen molles de tendresa,
també
em caldria una pregària encesa.
Però
la meva vida no la canviaré mai, mai...
Tal
com em veuen, jo només sóc allò que he volgut ser.
Llençols
blanquíssims que m’abriguin jo no en vull
sota
els estels a Piazza Grande
i
si a la vida manquen somnis, jo que en tinc te’n puc donar.
I
si algun dia no quedés ningú com jo,
vull
morir sol a Piazza Grande
voltat
de gats sense cap amo ni senyor, lliures com jo.
Lletra i música:
Lucio Dalla
Adaptació al
català: Joan Isaac, Joan Ollé, Miquel Pujadó