Certes
vegades tinc present la gent que estimo
i
sento com si s’esberlés tot el meu pit,
i
sembla com si tot d’un cop florís la vida,
com
un desig callat que creix a mitjanit.
I
passejant pels carrerons del meu suburbi,
o
des del tren, còmodament, passant de llarg,
em
fan enveja quan els veig que no abandonen,
no
tenen res i tanmateix van endavant.
Són
cases simples, amb cadires a la fresca,
i
a la façana algú hi ha escrit: “Aquí hi ha una llar”,
i
a les terrasses, flors vençudes i perdudes,
com
l’alegria que no té on reposar.
I
sento créixer dins del cor una gran pena,
tinc
tantes coses... i no tinc per què lluitar.
Jo,
que no crec, li prego a Déu que no els oblidi,
és
gent senzilla, quines ganes de plorar...
Lletra i música:
Vinicius de Moraes/Chico Buarque/Garoto
Adaptació al
català: Joan Isaac