Brillava
sobre Lykavitos
la
lluna d’Atenes,
sopàvem
en una terrassa
amb
déus i deesses...
Sentíem
la veu de Vasilis,
que
allà a la glorieta
parlava
entre roncs i murmuris
amb
Zeus i Atenea.
Després
saciàvem amb Ouzo
la
set de Dionisos
plorant
per les moltes el·lipsis
d’història
en els frisos,
amb
llàgrimes d’ira callada
davant
la impostura
dels
qui van fer del lladrocini
el
seu geni i figura...
I
Atenes en flames, i Atenes en flames...
contra
un Occident narcís i insolent,
que
a trossos es trenca...
Atenes
cremant-se
encara
penseu un dia renéixer
d’entre
les cendres.
Parlant
vam sentir una fiblada
per
l’antiga Europa
raptada
no pas per un toro
sinó
per la Troica
que
va trepitjant les ruïnes
de
la intel·ligència,
del
marbre que està a la intempèrie
de
la decadència.
I
en somnis talment Prometeo
dels
cels ens penjàrem
per
robar la flama sagrada
del
caos i la ràbia...
I
així una petita columna
de
bojos i artistes
s’alçaren
amb foc al teu barri
dels
vells anarquistes.
I
Atenes en flames, i Atenes en flames...
contra
un Occident narcís i insolent
que
a trossos es trenca...
Atenes
cremant-se
encara
pensa un dia renéixer
d’entre
les cendres.
Lletra i música:
Luis Eduardo Aute
Adaptació al
català: Joan Isaac