 |
| Barcelona ciutat gris (Ariola, 1980) |
Sé que a penes faig un metre setanta.
Sóc conscient del meu físic estret.
Sé que tinc més defectes que d’altres.
Sé que sóc un infant massa vell.
Sé que riure em fa prou peresa
i que em cansen els llibres també.
Sé que mai no he cregut en l’Església,
ni en les lleis, ni en la Mare de Déu.
Sé el poc que m’agrada la gresca
i que semblo el serial de les tres.
Sé que a voltes ho paguen els altres.
Que em perdoni si hi ha algun innocent.
Sé que sóc mal amant, ho confesso.
I em confesso gelós per moments.
Sé que fumo més del que voldria.
Sé que sóc intimista. A mi què!
Sé que estimo els dies plujosos
i que sóc masoquista potser.
Sé que em costa dir no si em demanen
Vint pessetes per prendre un cafè.
Sé que dubto de tots els polítics,
dels jocs socialistes també
i dels crítics cruels que es delaten
frustradíssims artistes de pes.
Sé que sóc orgullós de vegades
i que em costa conviure amb la gent.
De seguida em limita el llenguatge.
Sóc de ciències i a mi em va molt bé.
Sé que sóc català, mal que els pesi
al registre civil i al govern
que aquell dia, disset de setembre,
varen fer-me espanyol legalment.
Sé que em tempta la nit per escriure
i que em fa molta por al mateix temps.
Massa coses es troben de cara.
Massa sol per sentir-se valent.
Sé que em crec un poc geni de vegades.
Perdoneu-me si he estat immodest.
Crec que tinc un vell dret que m’atorga
somniar tot sentint-me despert.
Sé que aquesta cançó ja es fa llarga
i que fa badallar als oients.
Va molt bé confessar-se a vegades.
Vagi per tots els que mai no ho hem fet.
I ja acabo, respiri l’audiència,
només vull dir una coseta més.
Faig la feina que a mi més m’agrada.
Sé que pocs poden dir el mateix.
Lletra: Joan Isaac
