 |
| Inesperat (Philips, 1984) |
Sembla que s’ha fet fosc, amor, abans;
fixa-t’hi bé, quasi toquem la nit.
El Sol té pressa per fugir,
que rodolant se’n va, té por del món.
Que aquell infant que ahir jugava amb mi
avui tot just em reconeix.
Que el bes dels dos amants és dolç avui,
però menys que ahir, però menys que ahir.
Que la mateixa gent
que passejava ahir sota el nostre balcó
ens sembla un xic més gris.
On és el seu somrís?
On és el seu somrís?
Recordo avui aquelles nits en blanc,
parlant de mots que crèiem importants.
Érem els més valents, mai res ens feia por.
Érem dos llums enmig la mar.
Ens crèiem que era fàcil
aturar la història amb les nostres mans.
No coneixíem mots com:
cansament, por, defallir, desencant.
Però fins que aquell matí,
en el fons d’un mirall,
ella es va presentar.
Mai no l’havíem vist.
Va dir que es deia temps...
Va dir que es deia temps...
Va dir que es deia… temps.
Lletra: Joan Isaac
