JOAN ISAAC

Quina llàstima

Quina llàstima,
no haver coincidit mai sota la pluja
i demanar-te foc i enamorar-me
dels teus ulls mil·lenaris, jo mullant-me,
i tu oferint-me amable el teu paraigua.

Quina llàstima,
no haver portat ni un duro a la butxaca
i dir-te si podies ajudar-me
per comprar un trist bitllet de l’últim metro
per tornar a casa meva a quarts de quatre.

Quina llàstima,
no haver-te mirat mai ni regalar-te
el més petit somrís mentre esperàvem
que es posés verd aquell semàfor ambre,
aquella nit d’agost de matinada.

Quina llàstima,
no haver-me aturat mai per ajudar-te
quan vas punxar la roda, aquella tarda,
o en un sopar avorrit, l’un davant l’altra,
tocar-te els peus distret, sota la taula.

Quina llàstima,
no haver-te conegut abans dels segles,
quan tu i jo no érem res, només estrelles
vagant per l'univers entre tenebres,
buscant el nostre lloc en un planeta...

Quina llàstima,
no estar en el lloc precís, ni quan tocava,
l’atzar es capriciós, i s’impacienta,
els somnis mai no avisen ni s’esperen,
només cal creuar els dits, per si es presenten...

Quina llàstima, quina llàstima...

Lletra i música: Joan Isaac