i tu, nu com cada matí,
cercaves per entre les roques
el rastre del teu paradís.
On són els ocells d’ales blanques?
on és la salvatge remor?
on és la memòria marina
d’escuma i alisis del nord?
I mut, contemplant la tragèdia,
recordes quan vares fugir
d’aquella Alemanya boirosa,
on tu no hi tenies sentit.
Però Manfred què li han fet al mar,
que l’aigua s’ha tenyit de mort,
que arriben a la platja onades de vergonya
que ho embruteixen tot...
Però Manfred, què li han fet al mar,
que t’han arrabassat del cor
amb llances de misèria l’atlàntica bellesa
que ho inundava tot...
Novembre obria els seus braços
i tu, nu com cada matí,
cercaves per entre les roques
el rastre del teu paradís.
Però qui ha estat capaç de robar-te
un somni de mar infinit,
la vida banyant-se a la platja
i el crit abissal dels dofins?
I diuen les bruixes marines
que et veuen vagar pels esculls,
una ombra en tenebres, vestit de nuesa
i mars de tristesa als teus ulls.
Però Manfred què li han fet al mar..
Lletra: Joan Isaac
