 |
| Només han passat... (Discmedi, 2004) |
El barri, l’escola, aquell pati,
fogueres, la lluna minvant,
diumenges de cromos i Barça,
pentina’t, abriga’t, Joan.
La mare planxant-me la bata,
la ràdio del pare sonant,
cinema, petons, diligències
i els tigres del “Circo Mundial”.
Les trenes i els seus mitjons malves,
moria si la veia passar,
primer patiment (quan hi penso,
aquí, dins el pit, em fa mal).
Les festes de colzes indòmits,
sonava “Eloisse” al pick-up,
la Birkin segueix excitant-se:
“Je t’aime, moi non plus, mon amant”.
Camina la vida tranquil·la,
més tard vaig saber que a París
allò que al meu cap em bullia
algú ja ho havia previst.
No sé on ets Margalida,
ahir van matar a en Puig Antich,
la ràbia, l’esclat socialista,
el somnis no estaven prohibits.
Temples al cor que s’enfonsen
(a mi no em podia passar..)
llàgrimes, plors i mentides,
Urruti et segueixo estimant.
Orfe de vents favorables,
no trobo els meus horitzons,
si algú va partir més del compte,
avui li demano perdó.
I en la foscor del naufragi
pel meu camí et vas creuar,
et vaig mostrar els meus diables,
més d’un l’has foragitat.
Les filles, la febre no baixa,
la ràdio del pare ha callat.
Ahir van trucar de Girona,
algú vol que torni a cantar.
Comença de nou el viatge,
només han passat cinquanta anys.
Lletra: Joan Isaac
Música: Joan Isaac
