Penélope, amor meu

Penélope,
amb un bolso de pell marró,
i les sabates de tacó,
vestida de diumenge.

Penélope,
a l’andana de l’estació,
esperant de que arribi un tren,
bellugant un vano a l’ombra.

Diuen que algú al poble
el seu rellotge va aturar,
tot caminant,
una tarda de primavera.

Adéu, amor adéu,
no vull que ploris, tornaré
molt abans que
d’aquests salzes caiguin les fulles.

Mira’m bé,
pensa en mi,
tornaré.

Pobre infeliç,
s’ha aturat el teu temps infantil,
una tarda plujosa d’abril,
que va endur-se el que estimaves.

I s’ha marcit
al teu hort fins l’última flor.

No hi ha un salze a la plaça Major
per Penélope.

Penélope,
tristos a força d’esperar,
els seus ulls semblen tornar a brillar
quan escolta un tren que arriba.

Penélope,
veu com passen pel seu davant,
sent com parlen i no els hi fa cas,
són estranys, són com titelles…

Diuen que pel poble
va tornar aquell caminant.

La va trobar
asseguda en un banc de fusta.

La va cridar, Penélope,
amor meu, la meva pau,
deixa ja
de teixir somnis a l’aire.

Mira’m bé,
sí, sóc jo, he tornat.

I amb un somrís,
i amb els ulls massa plens de records,
no era així ni la pell ni el seu cos.

Tu no ets qui jo espero…
I es va quedar
amb el bolso de pell marró
i les sabatetes de tacó.
Penélope.

Lletra: Joan Manuel Serrat

Música: Augusto Algueró

Adaptació al català: Joan Isaac