Nits

De vacances (Stres Music, 2000)

Hi ha nits que t’invoquen

un grapat d’absències,

nits que prens consciència

que el temps va minvant,

nits de somni,

nits d’insomni,

nits d’escriure,

nits per viure,

nits que enyoro,

nits del lloro,

nits de dubtes,

nits de llamps.

Hi ha nits que voldríem

saber de les vides

dels amors que un dia

vàrem abraçar,

nits de pluja,

nits de bruixes,

nits victòria,

nits derrota,

nits que et mors,

nits que neixes,

nits en negre,

nits en blanc.

Però no hi ha nit més nit

que la nit en que te’n vas.

Hi ha nits que la vida

repta la memòria

i et projecta imatges

d’un inquiet flash-back,

nits d’encontres,

nits recompte,

nits eternes,

nits de culpes,

solitàries,

compartides,

nits desig

i nits mirall.

Però no hi ha nit menys nit

que la nit al teu costat.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

No necessàriament

De vacances (Stres Music, 2000)

No necessàriament

s’ha de pensar en Déu

quan dic que en el teu cos

hi ha inspiració divina.

No necessàriament

el nord sempre és el nord,

ni tot neix de l’amor,

ni creure dignifica.

No necessàriament

rendir-se és l’opció

quan ja s’ha intentat tot i el cansament ens priva

de veure que en el fons de tot mirall trencat

encara queda lloc per creure en la utopia.

No necessàriament

em crec el que s’ha escrit.

Quan dubto em sento ric:

dubtar m’omple de vida.

No necessàriament

morir-se és el final.

Jo em moro a cada instant

si marxes per uns dies.

No necessàriament

respecto els assenyats

que en nom d’una moral que ells s’han fet a mida

condemnen el qui vol que un gram de cianur

li esfondri l’absurd mur que li nega la vida.

No necessàriament...

(A la memòria de Ramón Sampedro)

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Paradís

De vacances (Stres Music, 2000)

Jo tinc un tresor secret

-si em fa falta sé que hi és-,

lluny de modes i distàncies,

que no es compra, que no es ven.

Jo tinc un valor segur

al banc del desinterès,

sempre a l’ombra i no l’enfonsen

taes, mibors ni nikkeis.

Jo tinc el meu paradís.

Fiscalment no corro risc

i puc dir que sóc més ric

que un banc suís.

Jo tinc el meu paradís,

uns estels entre els meus dits.

Jo tinc un o dos o tres amics...

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Alícia i el mirall

De vacances (Stres Music, 2000)

Hi ha un parany en el mirall,

un diable en el teu cap,

un verí en els teus ulls plens de foscor.

Un combat sense enemic.

No és veritat el que t’han dit:

ets preciosa tal com ets, creu-me, tresor.

I m’espanta sentir dir-te

que voldries pesar res

per confondre’t amb la pluja

i la molsa dels torrents,

ser lleugera com la ploma, pesar res.

Però jugar a morir-se als setze...No hi tens dret!

Aigua, núvol, pluja, vent...

És poètica la imatge.Tu ho ets més.

Aigua, núvol, pesar res...

Però jugar a morir-se als setze...No hi tens dret!

I Alícia aquesta nit

plora nua en el seu llit

perquè avui ha descobert més flors al pit.

I somnia que és un jonc,

una espiga a un camp de blat.

Digues-me com puc ajudar-te, dóna’m la mà.

Qui ha gosat entrar en el temple

del teu cos sense permís,

qui t’enganya amb les mesures,

qui et fereix, qui et fa embogir.

Ser lleugera com la lluna, pesar res.

Però jugar a morir-se als setze...No hi tens dret!

Aigua, núvol, pluja, vent...

És poètica la imatge.Tu ho ets més.

Aigua, núvol, pesar res...

Però jugar a morir-se als setze...No hi tens dret!

  

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Només han passat... (Discmedi, 2004)

Bàsic (Discmedi, 2007)

De vegades, només de vegades

De vacances (Stres Music, 2000)

De vegades, només de vegades,

em vénen ganes d’engegar-ho tot a dida,

perdre’m per la mar divina de la Polinèsia sud

i trobar-me per sorpresa l’arxipèlag de les Cook.

De vegades, només de vegades,

m’imagino com seria la fugida:

navegar aigües maragdes, per ofici sobreviure

conjugant entre la calma tots els temps del verb somriure.

Però què seria jo, sense cap hipoteca

i el somni irrefrenable d’un altre cotxe nou,

la visa, la memòria, el software i les megues,

i la pantalla amiga del meu ordinador...

Però què seria jo tan lluny sense cobertura,

bevent aigua de pluja sense estabilitzants...

Però què seria jo si no tingués cap pressa,

ni els gasos cancerígens de la Ronda de Dalt...

De vegades, només de vegades,

em faria voluntari d’una ONG,

m’enduria la família, cap a l’Índia hi falta gent,

que m’han dit que a Calcuta és senzill guanyar-se el cel.

De vegades, només de vegades,

em provoca insomni la rutina

i el diable a cau d’orella em diu que vagi a l’aeroport

i que em compri ja el passatge d’algun vol sense retorn.

Però què seria jo sense l’hortet i la caseta,

segona residència i el meu pla de pensions,

els cecs, la primitiva, les cues de l’A-16,

l’encant que sempre tenen les platges a l’agost...

Però què seria jo sense aquestes cadenes

que em lliguen a l’amable confort del primer món.

“Si estic més bé que vull”, ja ho diu Cabrera Infante

quan parla que a l’Havana vivia molt pitjor.

De vegades, només de vegades,

puc tornar-me boig.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Fer cançons

De vacances (Stres Music, 2000)

Fer cançons

és morir en l’intent

de buscar bojament l’oceà

que s’amaga en l’abisme dels blaus

que els teus ulls han guardat com tresors ancestrals.

Fer cançons

és París a l’hivern,

trepitjar Saint Germain, Montparnasse.

Fer cançons és Ferré, Edith Piaf,

“Quand on n’a que l’amour”, i plorar i plorar.

Fer cançons

és creuar la tardor

d’un mar gris de paraigües oberts.

Fer cançons és la pluja als carrers,

les preguntes d’un fill, el teu ventre pervers.

Fer cançons

és desig, és combat,

no saber què faràs l’endemà.

Fer cançons és la boira a Milà.

És Verlaine, Rimbaud, Aragon, Joan Salvat…

Fer cançons

és la gran soledat

que s’enfonsa cruel al meu cap

quan despullo curiós l’infinit

del vertigen immens que destil·la un full blanc.

Fer cançons

és la por al passadís,

cinc minuts abans de començar,

i nerviós preguntar si heu vingut.

És angoixa, és plaer quan us he retrobat.

Fer cançons

és estar aquesta nit

davant vostre sentint-me observat,

preguntar-me si tot el que escric

realment té sentit quan tot s’ha acabat.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Bones vacances

De vacances (Stres Music, 2000)

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquest gran sud, terra promesa,

a aquest soroll, a aquesta pressa, a la mar bella.

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquesta llengua que s’acaba,

a aquest país que no sap que fer amb Espanya.

Bones vacances!

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquest suïcidi en la follia,

a aquests castells de nou amb folres i manilles.

Benvinguts, gent d’altra parla,

al barri gòtic i a l’estrambòtic,

al neuròtic joc de pacte amb el diable.

Bones vacances!

Benvinguts, gent d’altra parla,

a les misèries del Raval,

a les catifes, al marbre blanc del Nacional.

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquesta eterna olimpíada,

a la cultura del vellut, la d’un sol déu i tururut.

Bones vacances!

Benvinguts, gent d’altra parla,

a aquest racó mediterrani,

bressol de grecs, romans, fenicis i corsaris.

Benvinguts, gent d’altra parla,

a la tenora, a l’esqueixada,

al modernisme, al victimisme, a ca n’ Anglada.

Bones vacances!

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Aniversari

De vacances (Stres Music, 2000)

Ets un oasi en el desert

d’on ve l’oratge en que t’escric.

Ets una sínia de colors

on gira i gira el meu desig.

Ets art i part de mi...

Ets el meu temps que va passant,

qui dóna ritme al meu respir.

En el meu dubte ets la llum,

combat dolcíssim al meu llit.

Deu anys i sembla ahir...

Si ha fet calor, m’he capbussat

en una platja dels teus ulls.

I si fa fred, trobo recer

a la vall dolça que duu just

al centre del teu pit.

Que els déus ens deixin veure’ns envellir...

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

(Gemecs, 2004)

Només han passat... (Discmedi, 2004)

Gràcies, vida, gràcies

De vacances (Stres Music, 2000)

Per parir-me prop del mar,

sota el sol meridional,

per omplir-me l’horitzó d’oliveres,

pels capvespres de Fornells,

pels oasis de Tozeur,

pel pont vell de Florència.

Pel color del desert

i l’atzur profundíssim dels mars.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Per la música de jazz,

per Joan Manuel Serrat,

per Jacques Brel, Debussy i Mozart,

pels amics que m’has donat,

pels que hi són i els que no hi són,

pels clavells d’un abril a Lisboa.

Pels ulls dels infants

quan travessen la nit dels Tres Reis.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Pel dream-team, pel 0-5,

pels diumenges de gol nord,

on vaig abraçar-me tant al pare,

pels somriures del Carib,

perquè encara no estic tip

de pintar cançons a l’aire.

Perquè estic convençut

que és possible seguir somniant.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Perquè em dónes l’enteniment

per comprendre que a la fi

tot això serà l’equipatge

quan m’enfili al darrer tren

i, com deia un amic meu,

se m’acabin les vacances.

Perquè estic convençut

que aquest dia que neix serà meu.

Gràcies, vida, gràcies,

gràcies, vida, gràcies, gràcies.

Lletra: Joan Isaac

Música: Joan Isaac

Només han passat... (Discmedi, 2004)

Bàsic (Discmedi, 2007)